www.som360.org/ca
Alain Vigneau, artterapeuta i creador del Clown Essencial

«L’art em va salvar»

Marta Oliu Gavañach
Marta Oliu Gavañach
Educadora social. Directora del Grup de Teatre Inclusiu Crisàlida. Unitat Terapèutica Els Til·lers.
Parc Sanitari Sant Joan de Déu
Alain Vigneau

La dificultat de viure es pot afrontar a través de l’art?

«Bé, si em planteges la vida com una dificultat, sense cap mena de dubte que l’art és una de les millors coses que ens pot passar. Va haver-hi qui va dir que el món sense art només seria un planeta. L’art és necessari si volem viure realment, més enllà d’habitar aquest planeta. En el meu cas, almenys, l’art em va salvar».

Explicar els traumes personals i deixar-nos veure les seves vivències forma part del procés de l’artista?

«És que l’art en si ja és un pont amb el món. Quan fas art ja estàs construint un pont amb la resta de les persones. Naturalment, l’experiència és diferent segons la disciplina artística de què estem parlant. En el meu cas, el clown, quan creo un esdeveniment escènic, el que la gent veurà és a mi, en aquest instant, no anirà a veure una obra que hagi fet sinó a mi. Passa el mateix amb la dansa o el teatre. Aquest contacte directe immediat fa que l’artista es pugui sentir despullat davant el públic, davant el món. En altres disciplines com la pintura o la literatura, en canvi, l’artista sap que hi haurà un observador o un lector, però mentrestant està pintant o escrivint, l’artista està sol. És un altre tipus d’obertura, des del meu punt de vista.

En l’especialitat del clown és molt diferent perquè aquest viu per al públic: si no hi ha el món, tampoc existeix el clown. Així que en fer partícip el món de la creació no només és una obertura al món, sinó que pot ser molt delicat perquè em veuràs molt, potser més del que jo voldria».

Vostè menciona un concepte molt interessant: el dret de les persones a no tenir les respostes, a dir-li al món: «continuïn una estona sense mi perquè no m’ho atrapo». Com ha arribat a aquest pensament i per què el destaca?

«Jo em vaig fer artista perquè no aconseguia viure en el món d’una manera “normal”, no tenia respostes, era molt rebel i em costava encaixar. Hi havia un desajust entre el qual jo era i el que el món em demanava que fos. En l’art vaig trobar-hi aquest encaix. Després d’uns anys de fer teatre convencional, me’n vaig anar cap al clown.

El propi del clown és, precisament, reivindicar la nostra estupidesa en el sentit de no tenir respostes per a tot, de no poder amb tot. El sentit del clown és precisament aquesta reivindicació de la nostra humanitat i les nostres limitacions. La vida és molt complexa, el món és enorme, i estem dia a dia funcionant com si fóssim ordinadors que processen dades (les emocions, l’economia, la informació, les relacions…) i deixant, moltes vegades, per al final la relació amb nosaltres mateixos. Així que és molt important recuperar aquest dret a poder dir: “no puc amb tot, i no vull”. I en aquest pensament, l’art és bonic perquè és generós».

I què passa quan la vida de les persones és pura tragèdia?

«Passa que hi ha persones que no poden afrontar la dimensió de la tragèdia, que no la poden ubicar a les seves vides, i hi ha qui pensa a morir-se o deixar-se morir, pensant que així s’acaba el tema, però les tragèdies segueixen ramificant-se amb la vida dels que es queden. Després, hi ha les persones que sobreviuen a la tragèdia. En aquests casos, el millor que li pot passar és transformar les vivències de la tragèdia en un potencial creador i transformar-lo, a la vegada, en un potencial d’acompanyament a altres persones.

No tinc cap mena de dubte que les persones que, per exemple, hem passat infàncies difícils fem com un màster en empatia, en saber quin mal fa un cor, en saber sobre el pou de la solitud, de l’abandonament, de les preguntes sense resposta… Després, gràcies al fenomen de la resiliència, es pot convertir en un profund coneixement del cor humà, de l’ànima humana, i a la vegada això es pot convertir en un fons, no de saviesa, forçosament, però sí d’empatia cap a les altres persones».

Vas desenvolupar el mètode Clown Essencial, per què es descriu com a terapèutic?

«Amb el mètode del Clown Essencial volem que el públic miri els seu nen o nena interior d’una manera profunda, volem connectar amb la innocència que pertany al món de la infància. És un espai sense judicis, de molta llibertat. El nas de clown és una màscara que permet estar en escena d’una manera protegida, com darrere d’un escut, però sense comicitat, més aviat amb ingenuïtat. Aquest espai d’innocència infantil és previ a la neurosi. Però també legitimem la neurosi, les nostres ombres tenen el seu espai.

A Clown Essencial jo li dono la benvinguda a la vergonya, al cansament, a la ràbia, a la confusió, a l’orgull, a la por, a la paranoia.

Es tracta d’una conquista al dret a sentir el que sentim. A través de les improvisacions, convertint aquest dret en un fet escènic i així tenint aquest pont a través del qual em puc trobar amb el món.

Jo sempre defineixo Clown Essencial com el dolç descans de pertànyer al món sense haver-li de mentir. És a dir, poder dir-li al món “estic aquí, això és el que soc, i encara així tinc dret a una bona vida”. I és aquí on un recupera una pertinença amorosa, perquè als clowns se’ls estima. El públic estima aquests personatges perquè se’ls veu maldestres, patètics, inútils. Però el que es combina aquí és aquesta poca traça i l’entusiasme per viure, perquè els clowns no abandonen mai. No sabran obrir una porta, però no desisteixen d’intentar-ho. I aquí rau la bellesa del clown, que connecta ràpidament amb la nostra humanitat, amb els éssers humans. Perquè els éssers humans tampoc desistim mai de viure.

Com a clown, aquest mapa que tracen fins a la ingenuïtat i aconseguir aquesta identificació resulta terapèutic per a les persones, és un acompanyament».

Per què l’art ens fa sentir emocionalment millor?

«Jean-Pierre Klein, psiquiatre i art-terapeuta deia: “la representació del patiment ja és part de la curació”. Encara que la creació artística no estigui especialment enfocada a partir d’un patiment, ja que l’artista parla de si mateix i s’exposa davant el món, la mirada que rep és de pertinença. L’art li dona un lloc al món. En segon lloc, hi ha la bellesa, Més enllà de qualsevol judici o de qualsevol valoració de la bellesa, però de bellesa no en un sentit estètic sinó en un sentit de sorpresa, en un sentit de reverència sobre el meu potencial creatiu. Jo crec que al crear es renova una mirada sobre la meva pròpia dimensió perquè sabem que som fruit de la vida i la vida és el fet més creatiu que hi ha a la galàxia. És el ser conscient de la teva singularitat, l’art ens dona aquesta certesa de ser éssers únics.

També hi ha l’aspecte físic. Després d’una actuació, tens una altra energia, et sents millor perquè l’art passa pel cos. A Clown Essencial arribem a llocs molt profunds gairebé sense adonar-nos-en, simplement movent l’energia. Llavors l’art, en el que té també de moviment d’energia, d’energia emocional i corporal, també té un efecte regenerador».

Què ens pot aportar el clown en el nostre benestar?

«En el meu mètode del Clown Essencial fem servir tècniques de clown, però ens allunyem bastant del clown típic, del clixé. El que ens pot aportar és una reconciliació amb les nostres ombres, amb la nostra poca traça humana, amb el nostre dret a no ser sempre tan bonics i boniques, tan increïbles i superprofessionals. Reconciliar-nos amb les nostres ferides. Hi ha una frase molt bonica que diu “benaventurats els esgarrapats, els fallits, perquè deixen passar la llum”. Reconciliar-nos amb els nostres dolors, amb la nostra espontaneïtat. Aclaparar-nos amb la nostra creativitat, perquè som éssers summament creatius i creatives. No hi ha ningú que no sigui creatiu en aquesta terra, absolutament ningú. Això és una mentida. Sorprendre’ns amb la nostra capacitat artística i la nostra capacitat d’estimar. Reconciliar-nos amb un humor sa, celebratiu, que es pogués celebrar amb rialles també les nostres ferides. Crec que el clown ens dona una visió profundament amorosa de la tragicomèdia de la vida, perquè la vida no és només una tragèdia ni només una comèdia».

 

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 12 de gener de 2022
Darrera modificació 1 de juny de 2023

Alain Vigneau (França, 1959), creador de la Companyia La Stravagante amb més de 20 anys de trajectòria professional, es dedica actualment a la investigació en els àmbits terapèutics i artístics del món del clown. Amb formació en teràpia Gestalt i psicoteràpia integrativa, va trobar en l’art una manera de transformar el seu dolor després d’una infància especialment tràgica. Autor de llibres com «Vida de Clown, la tragicomèdia de l’ésser» (Ediciones La Llave, 2020) i  «Clown Essencial, l’Art de riure’s d’un mateix» (Ediciones La Llave, 2016), parlem amb l’artista per conèixer com el clown pot acompanyar emocionalment les persones.