Les autolesions en adolescents

Els motius pels quals una adolescent s’autolesiona poden ser diversos i poden canviar al llarg del temps. Els experts divideixen aquestes «motivacions» en interpersonals i intrapersonals. Les primeres tenen a veure amb la relació amb els altres (evitar un esdeveniment social indesitjat, demanar ajuda a un familiar que es percebi com a desconeixedor d’aquest malestar, etc.). Les segones tenen a veure amb la gestió de les mateixes emocions o estats mentals (disminuir l’ansietat, sentir-se viva, calmar o contrarestar sentiments de culpa, etc.).

És habitual que les adolescents que s’autolesionen, en un primer moment, no vulguin parlar del tema. En aquests casos convé tenir paciència i aproximar-se de manera indirecta, flexible, cautelosa.  Si després d’això, l’adolescent no vol parlar, es pot demanar ajuda a algun familiar proper, amb qui la noia tingui confiança, per exemple, una tieta, una cosina gran, etc. Si el problema s’està agreujant i segueix sense voler parlar, llavors és necessari sol·licitar ajuda a un professional.

La revisió directa del cos per comprovar l’existència de noves autolesions és quelcom que pot ser molt intimidant o estressant per a l’adolescent que s’autolesiona. Algunes vegades és necessari i inevitable, com quan les persones que s’autolesionen estan hospitalitzades o ateses en un context clínic- assistencial. Aquestes observacions s’enquadren en les cures d’infermeria i les duen a terme professionals sanitaris.

A casa, els pares poden demanar als seus fills i filles que els hi mostrin, si existeix la sospita que s’han produït noves lesions, però sempre des d’una aproximació basada en la confiança i col·laboració voluntària del fill o filla. Si els pares observen signes molt evidents d’autolesió (com a taques de sang en roba o llençols), llavors seria imprescindible demanar que les mostrin o, fins i tot, portar la noia a un centre de salut perquè les curin i en valorin la gravetat.

Descobrir que la teva filla o fill s’autolesiona pot ser quelcom molt difícil de digerir i d’entendre. A l’hora de parlar-ne, és recomanable que puguis explicar-li com et fa sentir això, que ho facis de la manera més tranquil·la possible (intenta no discutir o culpabilitzar) i que intentis saber com se sent el teu fill o filla amb l’autolesió (com se sent abans i després de fer-ho). Darrere de l’autolesió pot haver-hi cert malestar o també dificultats emocionals, per la qual cosa és important que li facis saber que no està sol. És recomanable que puguis tenir informació contrastada sobre l’autolesió (com més en sàpigues, millor el podràs ajudar), incloent-hi com demanar ajuda professional.

Si una amiga t’explica que s’està autolesionant, això suposa una mostra de confiança, per la qual cosa l’hauries de fer servir per convèncer-la que sigui ella mateixa qui ho expliqui als seus pares o a alguna persona adulta que la pugui ajudar. Algunes vegades és més fàcil començar explicant-ho a una orientadora escolar, al tutor o tutora, al psicopedagog, etc., i posteriorment, aquest professional la pot ajudar a explicar-ho als pares, que sempre haurien d’acabar estant informats, tot i que no sempre són els primers a saber-ho.

Sabem que existeixen diferents tipus d’autolesió. Algunes són més severes que altres. Alguns estudis indiquen que les noies s’autolesionen més freqüentment (sobretot en el context clínic), ho fan utilitzant mètodes més diversos i és més probable que facin servir els talls com a mètode d’autolesió. Els nois s’autolesionen amb menys freqüència i fan servir uns altres mètodes. Per tant, sí que existeixen algunes diferències entre nois i noies.

La tricotil·lomania, malgrat que pot comportar un dany físic, no es considera una autolesió. Habitualment, en la tricotil·lomania hi ha un component compulsiu i, en la majoria de les ocasions, aquesta conducta es fa sense ser-ne gaire conscient. L’autolesió constitueix un fenomen diferent i és important diferenciar-la d’altres conductes similars, ja que el tractament és diferent.

És important conèixer amb detall quins són els factors que disparen la idea d’autolesionar-se i quines són les conseqüències d’aquesta conducta per a cada persona. La majoria dels joves expliquen que s’autolesionen per «alleujar» una emoció, pensament o sensació desagradable. Malgrat que pugui costar d’entendre, l’autolesió pot provocar aquest alleujament a curt termini i, per això, és més probable que es repeteixi en un futur.

Descriure les conseqüències negatives a mig –llarg termini que pot tenir l’autolesió (per exemple, vergonya, que la família es preocupi…), pot ser de gran ajuda perquè la persona comenci a considerar-la com una cosa contra la qual ha de lluitar. Moltes vegades, l’ajuda d’un professional pot ser d’ajuda en aquest sentit i pot contribuir a adquirir estratègies alternatives a l’autolesió que millorin la tolerància al malestar i la capacitat de regulació emocional.

Per accedir a l’atenció d’un o una psicòloga clínica de la sanitat pública, primer cal consultar el pediatre o el metge de capçalera, que és qui farà la derivació als serveis de salut mental especialitzada (centres de salut mental infantojuvenil). Algunes vegades, segons el territori, hi ha la possibilitat de rebre l’atenció per part d’un psicòleg clínic al mateix centre d’atenció primària. A Catalunya, és a través del Programa de Suport a la Primària (PSP), format per professionals especialitzats en salut mental que assessoren i col·laboren amb els pediatres en la prevenció secundària.   

Els processos terapèutics solen voler un temps (com a mínim uns mesos) i les recaigudes no són gens estranyes. És important que, conjuntament amb el professional, i amb la persona afectada, els pares col·laborin en la identificació i, en la mesura del possible, la modificació d’aquells factors o variables que influeixen en aquestes recaigudes, i això forma part del mateix procés de teràpia.

No, una autolesió és un dany corporal autoinfligit, sobre la superfície corporal. Solen ser talls, cremades, rascades que provoquen lesions, arrencar-se crostes o no deixar que cicatritzin les ferides, cremades, cops, etc. En el cas que s’exposa, és cert que es tracta d’una conducta que pot ser nociva per a la salut, i que es duu a terme amb l’objectiu d’evitar una situació temuda o que provoca ansietat (i en això s’assemblaria a les autolesions no suïcides) però no es considera autolesió segons les conceptualitzacions actuals.

Normalment, les autolesions es fan als braços. Aquesta és la topografia corporal més habitual dels talls (als avantbraços). No obstant això, també són freqüents a les cames i a l’abdomen. Es poden detectar a través d’algunes conductes estranyes com dur màniga llarga o cobrir excessivament el cos a l’estiu, no voler anar a la piscina, al gimnàs, no canviar-se als vestuaris, etc. A més a més, és freqüent que s’observin taques de sang a la roba, en tovalloles o llençols.

Durant molt de temps, a les classificacions diagnòstiques, l’autolesió només apareixia com un símptoma del trastorn límit de la personalitat (TLP). En el context clínic, la realitat és que l’autolesió és un fenomen transdiagnòstic molt freqüent, que està present en diferents problemes de salut mental (per exemple, trastorns de la conducta alimentària, trastorns depressius).

Per altra banda, també sabem que l’autolesió és molt freqüent en la població general i que pot tenir lloc sense que hi hagi cap altre trastorn mental. De fet, sabem que aproximadament el 30% dels adolescents i adults joves de la població general s’ha autolesionat alguna vegada a la vida. Recentment, l’autolesió no suïcida s’ha incorporat al DSM-5 (la guia clínica de referència en el diagnòstic de trastorns mentals) com una categoria diagnòstica a estudiar, la qual cosa podria ajudar a diferenciar-la d’altres problemes de salut mental.

Probablement, es deu a diversos motius. Un d’ells té a veure amb el canvi en la manera de relacionar-nos en les últimes dècades. L’ús de xarxes socials com a instrument de socialització pot ajudar a la propagació de l’autolesió entre els joves. També, en els darrers anys, l’autolesió ha estat més freqüent en sèries de televisió i cançons dirigides als joves, la qual cosa pot haver contribuït a una certa normalització d’aquest tipus de conductes.

Les xarxes socials poden ser un instrument per a la propagació del fenomen de l’autolesió. Sabem que hi ha pàgines i vídeos a les xarxes socials que parlen de l’autolesió. Això fa que sigui molt probable que la majoria dels joves sàpiguen què és. No obstant això, les xarxes socials també són una oportunitat per poder ajudar aquells joves que s’autolesionen o que estan en risc de fer-ho. Existeixen algunes pàgines web amb informació contrastada sobre l’autolesió, com answers.cat. Conèixer-les podria ser de gran ajuda. Parlar-ne obertament, també és útil.

La influència del grup a aquesta edat és molt elevada. Per a una adolescent, ser acceptada socialment pot ser una de les seves principals necessitats. Això passa tant en adolescents excessivament dependents, com en adolescents no dependents. Per això, moltes vegades s’observen conductes d’imitació.

Per protegir les adolescents d’això, el més important cal fer-ho uns quants anys abans, afavorint que la noia no tingui excessiva dependència interpersonal, ni excessiva necessitat d’acceptació i suport, que tingui assertivitat, criteri propi i certa independència. Tanmateix, i fins i tot si això ja s’ha aconseguit, pot haver-hi risc d’imitació, per aconseguir l’acceptació en un grup. En aquests casos s’hauria de parlar amb la noia, fins i tot amb la mediació d’algun professional, per afavorir el fet d’agafar perspectiva o, si cal, l’allunyament d’aquestes noies si la pressió grupal vers les autolesions és molt elevada.

Molts joves expliquen que s’autolesionen per regular una situació social (per exemple, evitar una discussió, rebre cures…). Malgrat que això pugui semblar una manipulació, és preferible valorar els factors que han precipitat aquesta autolesió i les conseqüències a curt termini (per exemple, si existeix algun reforç) en cada cas concret. No obstant això, cal destacar que la majoria de les vegades, l’autolesió té a veure amb una manera disfuncional de gestionar les mateixes emocions.

Per gestionar les autolesions existeixen diferents abordatges que es poden dur a terme, des dels més generals als més especialitzats. Quan es detecta el problema, i aquest no és greu, es recomana abordatges més generals, que es poden realitzar en un context no clínic. En aquests casos poden ser eficaces teràpies de suport de tipus generalista, com intervencions de disminució de l’ansietat, entrenament en tècniques de solució de problemes, tècniques de mindfulness, etc. En casos més complicats, perquè l’adolescent porta més temps autolesionant-se, o perquè les autolesions s’acompanyen d’un altre tipus de problemes que poden necessitar atenció clínica, llavors és necessària una avaluació per part d’un especialista en salut mental, i l’aplicació d’intervencions clíniques més especifiques com la teràpia cognitiva conductual, la teràpia dialèctica conductual, o intervencions basades en aquesta.

Molts joves que s’autolesionen de manera recurrent poden sentir-se sols, estranys o aïllats. Poder parlar amb ells de la manera més tranquil·la possible pot ajudar a gestionar aquests sentiments. Per això, és important tenir informació sobre mites, característiques i possibilitats de tractament.  Que la persona entengui els motius que la porten a autolesionar-se pot ser una cosa que l’ajudi a estar més motivada a canviar-ho.

Recomanem la web del Grup GRETA, on existeix informació sobre l’autolesió dissenyada per experts en el tema.

El suïcidi i l’autolesió són fenòmens diferents. L’autolesió és un fenomen, que, per definició, implica l’absència d’una intencionalitat suïcida. No obstant això, les persones que s’autolesionen són més vulnerables a experimentar idees de suïcidi si aquesta conducta és persistent.

Deixar d’autolesionar-se és possible. Quan la conducta és recurrent, és recomanable consultar un expert. La majoria de les persones que duen a terme un tractament específic per a l’autolesió deixen d’autolesionar-se i milloren el seu benestar emocional.

És recomanable que a cada centre educatiu hi hagi un protocol d’actuació davant d’un cas d’autolesió.  Aquest protocol hauria de contenir punts sobre com identificar aquests casos, qui i com ha d’avaluar l’alumne que s’ha autolesionat, com i quan cal contactar amb els pares, i com evitar el contagi social a la resta dels alumnes.

En aquests casos és lògic que les noies considerin que és normal, ja que una cosa que fan moltes persones se sol considerar normal. No obstant això, i malgrat que existeixi un grup, i que hi hagi hagut un efecte contagi clar, els casos s’han de tractar de manera individual.

No és aconsellable fer intervencions grupals en aquest context (escolar) ni tractar el problema de totes de la mateixa manera. Els diferents casos poden ser molt diferents pel que fa a personalitat, criteris de risc, concurrència d’altres problemes psicològics, tipus de família, etc. Seria convenient valorar cada cas i informar-ne els pares. Les noies amb menys problemes afegits a l’autolesió podrien rebre ajuda en el context escolar (orientadors psicopedagògica). En altres casos en els quals es detecten més problemes a banda de l’autolesió, s’hauria d’aconsellar els pares que demanessin ajuda a la sanitat pública (pediatre o metge de capçalera i valoració de la necessitat de derivació a l’atenció especialitzada).