«El suïcidi no es pot abordar només des de la salut»

«Perquè moltes vegades, quan parlem de suïcidi o de les conductes suïcides, amb tota la complexitat que suposa i amb tots els factors associats, pot semblar que parlem d’una realitat inabastable. Però a nosaltres l’experiència ens confirma que, malgrat aquesta complexitat, si podem detectar les persones que estan en més risc, podem ajudar-les. De fet, moltes d’aquestes persones ens diuen «Jo en aquell moment em volia morir, n’estava convençuda, no pensava que podia continuar, i ara me n’alegro de no haver mort i d’estar aquí». De vegades, confonem la prevenció amb la predicció. És cert que no sabem qui morirà per suïcidi, el suïcidi moltes vegades no es pot predir, però sí que es pot prevenir».

«Des de l’experiència d’acompanyar persones que estan en risc de suïcidi, podria dir que, tot i que evidentment cada situació és individual i cada persona és diferent, hi ha un nexe comú, que és molt de patiment. Per què una persona arriba al convenciment de voler plegar de viure? Perquè conceptualitza que no pot més amb una situació, i això li genera un patiment psicològic, emocional i físic. Això no vol dir que totes les persones que pateixin, evidentment, tindran idees de suïcidi.

El sentiment de culpabilitat i l'estigma que hi ha sobre el suïcidi fan que sovint les persones amb idees de suïcidi no comparteixin el seu malestar. 

També hi ha un altre factor, que és el fet de sentir-se sol davant d’aquest patiment, que no vol dir estar sol, sinó que pensen que no poden compartir el que estan sentint, perquè ningú no els pot entendre. Hi ha molt d’estigma sobre el suïcidi; «Jo penso en el suïcidi, però em sento culpable perquè hi ha persones que m’estimen, però alhora no ho puc evitar». I aquest sentiment de culpabilitat amb aquest estigma fa que no comparteixin què els passa, quan el més important és poder explicar-ho, perquè és el primer pas per poder rebre ajuda.

Moltes vegades, per exemple, una persona es troba en una situació de patiment: no sé què em passa, estic patint, estic buit, no hi ha res que m’ompli, no puc dormir… I té idees de suïcidi. El que pot passar és que estigui començant un procés depressiu, i la depressió la tenim identificada i hi ha tractaments per fer-hi front. Per això és important identificar què està passant i poder començar un tractament».

«Saber què està afectant la persona en el seu dia a dia, més enllà de si hi ha o no un diagnòstic, és el que ens permetrà fer un bon abordatge i un bon acompanyament. De vegades, dins d’aquest patiment emocional no està tan clar què és i què no és un trastorn. És cert que un dels trastorns mentals més relacionats amb la possibilitat de tenir idees de suïcidi és la depressió, però també hi ha altres trastorns com l’esquizofrènia, el trastorn de conducta alimentària, el trastorn límit de personalitat…I no podem oblidar el consum d’alcohol i d’altres substàncies, que moltes vegades ens apareixen amb altres trastorns mentals i que propicien i empitjoren les idees de suïcidi. Però també pot haver-hi una circumstància concreta de la vida o un malestar per al qual moltes vegades no cal un tractament farmacològic, però sí que cal un acompanyament, un poder compartir.

El que és important és demanar ajuda i treure’ns l’estigma que suposa tenir un malestar o un problema de salut mental. Si no estic bé, si apareixen idees de suïcidi, ho haig de poder comentar per veure què hi ha al darrere i poder posar-hi remei».

«Amb les persones que ja tenim identificades que estan en risc de suïcidi, perquè ja han fet un intent o perquè tenen idees molt clares i de vegades molt planificades, d’entrada, des de la salut mental, hi ha dos abordatges que cal fer conjuntament: un és identificar si hi ha un trastorn mental de base per poder-lo tractar; i l’altre és l’abordatge de les idees de la conducta suïcida, des de l’acompanyament i el suport. Al principi de la intervenció cal identificar quines idees té la persona, per poder elaborar un pla de seguretat: quan apareixen aquestes idees, què podem fer, què pot fer la persona per no dur a terme una conducta suïcida i poder demanar ajuda? És important entendre que moltes vegades no es pot evitar que apareguin idees, perquè forma part del mateix patiment, però la persona ha de tenir clar que el fet que apareguin no vol dir que les hagi de dur a terme i ha de tenir estratègies per poder agafar el control de la situació».

«És un programa que liderem des d’Infermeria. L’objectiu final és que aquestes persones que ja tenim identificades de risc no facin un intent de suïcidi, i per aconseguir-ho abordem les circumstàncies que els causen el malestar, sempre amb un acompanyament i un seguiment. 

Per això, en primer lloc, és important veure la persona, conèixer-la, crear un vincle i establir-hi una relació terapèutica. Per exemple, si fa poc que li han donat l’alta de l’hospital, veiem com ha anat la tornada a casa, com està, què li preocupa, quins suports té, establir aquest pla de seguretat i veure també quines visites té programades i què necessita, si necessitarà intervenció d’altres professionals, etc.

Malgrat la complexitat que hi ha darrerre d'una conducta suïcida, si podem detectar les persones que estan en més risc, podem ajudar-les.

Després, oferim un acompanyament, que ens el marquem durant un any, millori o no la persona, perquè és molt poc invasiu. Si la persona ho necessita, li oferim un telèfon de contacte i ens pot trucar i, si ho prefereix, hi ha un espai setmanal on pot venir presencialment sense haver de demanar hora. Evidentment, també pot anar a urgències fora d’aquest horari d’atenció i, com qualsevol altre personal, té el 061. I després també fem una sèrie de trucades, cada vegada més distanciades, per saber com està la persona, com es troba».

«Actualment, moren per suïcidi més del doble de persones que per accidents de trànsit. Quan diuen que el suïcidi no es pot prevenir, penso: què hi ha més imprevisible que un accident de trànsit? Però per disminuir els accidents de trànsit es van fer polítiques a tots els nivells: van canviar normatives de trànsit, van fabricar cotxes més segurs, van millorar les condicions de les carreteres, van posar normes de seguretat…I s’ha aconseguit. Per què amb el suïcidi no ens hi posem també?

El suïcidi és un problema de salut pública que no només es pot abordar des de salut, s’ha d’abordar des de diferents circumstàncies, perquè si una persona no té feina i no sap com arribar a final de mes, per exemple, aquesta circumstància li pot provocar un patiment important que el pot portar a deprimir-se, a tenir ansietat…Cal abordar la complexitat que té la conducta suïcida. S’han de fer, doncs, polítiques a diferents nivells per poder prevenir.

En el programa, per exemple, cada vegada atenem més persones, però clar, després ens hem adonat que cada vegada atenem més persones que no han arribat a fer un intent de suïcidi. Què bé! Estem arribant a les persones abans que ho intentin, estem fent aquest abordatge més preventiu».