Com tornar a connectar amb el meu fill o filla adolescent?

L'adolescència és una etapa crucial i imprescindible de la vida humana. És el període en què se succeeixen tots aquells canvis físics i cerebrals per preparar-nos a realitzar la transició de la infància a la vida adulta. A nivell cerebral, el cervell de l'adolescent travessa una etapa de més activitat i desenvolupament: es generen noves connexions i se seleccionen i consoliden aquelles que són més funcionals i eficients per preparar-nos per passar a l'edat adulta.

Aquests canvis cerebrals es donen sobretot en tres àrees crucials que durant l'adolescència es troben més activades o menys per adaptar-se a la seva maduració i preparació per a la vida adulta.

• L'escorça prefrontal; és la que gestiona les funcions executives com són la capacitat d'organització i planificació, anticipació de conseqüències i, per tant, ens prepara per al pensament reflexiu i crític per a la presa de decisió ajustades per aconseguir els nostres objectius. En l'adolescent, aquesta escorça es troba poc activada encara, cosa que pot explicar comportaments menys reflexius i impulsius i la presa de decisions en ocasions desajustades. Tot això, és necessari perquè l'adolescent pugui exposar-se a nous reptes, és necessari per poder aprendre a afrontar situacions noves i anar aprenent-ne, desenvolupant la seva pròpia autonomia.
• El sistema límbic; en el qual es gestionen les emocions. En l'adolescent es troba especialment activat, presenten una major hiperreactivitat emocional; aquesta «muntanya russa» emocional que tant ens pot descol·locar a les persones adultes. Es tracta també d'una preparació per a la vida adulta i l'afrontament de noves amenaces i reptes sense la protecció dels seus progenitors. Això implica que el seu sistema d'alerta i alarma estigui més sensible. Per garantir la seva seguretat necessiten tenir aquestes emocions a flor de pell. Com a persones adultes això ho podem observar quan s'indignen o salten a la mínima, se senten amenaçats, criticats o atacats. Mantinguem la calma, estan desenvolupant aquestes respostes de seguretat per auto protegir-se sols. Aquesta situació, sumat a la menor capacitat de les seves funcions executives per a la reflexió, és tot un còctel!
• El sistema de recompensa; aquest sistema es troba més activat també durant l'adolescència; implica la necessitat de buscar sensacions intenses gratificants, però a diferència del que passa durant la infància, les majors recompenses són les que venen del seu entorn social; sentir-se valorat pels iguals és la més gran de les gratificacions, ja que som éssers socials i les relacions amb els altres, el suport i la cooperació són crucials per a la nostra supervivència. Molts estudis han evidenciat que l'aïllament, soledat o sentiments de marginació o rebuig generen un elevadíssim nivell d'estrès que en aquestes etapes pot tenir efectes negatius molt significatius en el seu desenvolupament. Aquest estrès per falta d'estimulació de la recompensa social tan necessària genera un estat emocional encara més alarmant i d'amenaça al sistema límbic, que s'hiperactiva més en la seva manera alerta generant reaccions emocionals més intenses i negatives que al seu torn el còrtex prefrontal no pot regular i reflexionar.

Des d'aquesta comprensió, davant d'un adolescent hostil, ple de rancúnia, ira i conductes hostils i fins i tot agressives, hauríem de veure un adolescent patint, amb molt malestar emocional, sensació de falta de suport i solitud.

L'adolescència representa un gran repte adaptatiu. És l'oportunitat dels nostres fills i filles per començar a construir-se, prendre consciència de com són, com els veuen o consideren, quines coses els agraden i satisfan del món que els envolta i aquelles que no. És una etapa en què s'anirà construint el seu propi criteri, que podrà anar canviant i modificant segons les experiències d'èxit i de fracàs.

Aquest pot ser un període d'estrès i crisi, per a ells mateixos, però també per als pares. Per a moltes famílies pot resultar també un moment de confusió, de tensió o frustració, on les estratègies que funcionaven deixen de fer-ho, o es viu amb més angoixa no tenir tant el control sobre els fills.

Les neurociències ens han demostrat que l'adolescència és una finestra molt sensible al canvi, i, per tant, continua sent una gran oportunitat per a l'aprenentatge.

És per això que és clau continuar oferint un entorn familiar segur, estructurat i de confiança de forma incondicional a un adolescent que es va coneixent millor, va practicant les seves habilitats socioemocionals i es va enfrontant al món de forma més autònoma, amb moments de malestar que són necessaris travessar i dels quals pot sortir enfortit.

Els pares i mares han d'anar gestionant un equilibri entre deixar que l'adolescent exerceixi la seva autonomia i, alhora, mantenir un marc de supervisió i gestió de límits segurs. Es tracta d'anar regulant i trobant aquesta distància de seguretat necessària perquè l'adolescent vagi adquirint les seves habilitats d'autogestió per a la vida.

En tot aquest context de canvis i reptes els adolescents necessiten sobretot dues coses: suport emocional i estímul.

El suport emocional i la confiança de forma incondicional són sempre claus per a una relació saludable amb els nostres fills. Una relació saludable amb els nostres fills adolescents és aquella que ofereix un marc de desenvolupament en la qual se'ls acompanya, se'ls guia i se'ls orienta des de la connexió emocional i suport incondicional; l'adolescent se sent vist, reconegut i important, i alhora, es confia en les seves capacitats, habilitats i se'ls fa sentir útils i se'ls empeny a afrontar reptes assumibles.

Això inclou l'establiment de límits, com una forma de respecte mutu: cap a l'adolescent, al qual s'han de posar límits com una forma de protecció davant de situacions i reptes en els quals encara no s'han desenvolupat les habilitats d'autogestió i es requereix d'una supervisió externa, i cap als mateixos pares, que també han d'establir els seus propis límits i respectar-se a si mateixos, gestionant la seva pròpia disponibilitat, temps físic, necessitat d'autocura i tolerància.

Per a mi la clau està en l'empatia, en posar en valor les seves coses i expressar emocions positives. (Mare d'adolescent).

La veritat és que cadascú té una manera diversa de relacionar-se, però crec que l'imprescindible és respectar els nostres espais, ser comprensiu i poder escoltar-nos o ajudar-nos si ho necessitem o ho demanem (Filla adolescent).

Com a adults, si ens aturem a pensar en el que considerem que és una bona conversa, podríem coincidir que és aquella en què un sent que, quan acaba, en surt una mica «canviat», hi ha hagut algun clic especial, transformador en alguna mesura, per una connexió emocional, un punt de vista interessant, diferent i que ens ha aportat... en definitiva, podríem dir o englobar tot això en què s'ha donat d'alguna manera, una experiència d'aprenentatge.

Conversar amb el nostre fill adolescent és una gran oportunitat d'aprenentatge i coneixement mutu.

Sempre cal tenir en consideració que estem davant d'un adult en construcció, un adolescent, amb els seus reptes evolutius de construcció de la seva pròpia identitat, criteri i marge de decisió amb satisfaccions, però també frustracions i malestars. I, com a pares, ens hem de situar en aquest rol de guia i acompanyament en aquest desenvolupament d'habilitats des d'una actitud d'empatia, amb voluntat real de connectar amb les emocions que pugui expressar, tractant d'entendre i comprendre els seus punts de vista, els criteris en què basa les seves opinions o comportaments, en un marc de respecte en el qual hi pugui haver discrepàncies o diferències d’opinions sense voler imposar, jutjar o menysprear-los.

Crec que tots aquests elements es poden resumir en un ingredient bàsic: la curiositat (genuïna), mostrant interès real pel que ens expliquen amb una intenció de posar-se al seu lloc i poder entendre les seves emocions, pensaments, decisions o reaccions, sense jutjar o donar opinions o solucions d'entrada.

Però, moltes vegades, el poder mantenir certes converses amb els nostres fills, pot ser un gran repte per als pares! Quan en la conversa els fills expressen certes opinions o expliquen conductes o decisions que consideren inadequades, equivocades o que impliquen riscos és quan els pares corren el risc de perdre aquesta actitud de curiositat. Des de la mirada de persones adultes o pares que hem de protegir els nostres fills, ens envaeix la por, la necessitat d'evitar-los frustracions i riscos. És una reacció totalment normal!

Aquesta reacció ens pot portar a mostrar-nos crítics, menys empàtics, començar a donar solucions, o sermons i pressionar per corregir-los. Entrem en mode alerta i reaccionem des d'aquesta por, i és quan interrompem o fem comentaris tipus: «Però, ¿què dius? », «el que et passa és que no saps que... » o «si vas fent això vas acabar... ». Insisteixo, sempre des de la intenció de protecció!

En aquest punt és on correm el risc que se'ns passi l'oportunitat d'aprenentatge. 

La necessitat de l'adolescent és d'aprendre i, per això, necessiten:

• Sentir-se escoltats, amb empatia, i donant importància a la seva forma de pensar (Encara que estigui equivocada!)
• Preservant la connexió, es pot establir una conversa en la qual es comparteixin punts de vista i s'obri l'oportunitat a poder aportar - com a pares- altres visions, punts de vista, comportaments alternatius, suggeriments d'altres maneres d'actuar per a futures situacions
• Estimulant el pensament crític des de l'acceptació i tolerància i no des de la crítica ni qüestionant una ment que necessita calma emocional per poder estimular la seva capacitat de reflexió i així d'aprenentatge.

En definitiva, una bona conversa amb el nostre fill o filla adolescent seria aquella en la qual pot donar-se una diferència d'opinions, en les quals es dona cabuda a compartir idees diferents, respectar criteris i poder plantejar diferències, suggerir altres maneres o punts de vista, motivant que les puguin també provar, assajar i valorar com funcionen per si mateixos. 

Jo ho resumiria amb quatre conceptes:

• Deixar la porta sempre oberta per al diàleg.
• Propiciar els moments de connexió.
• Intentar tenir sempre una actitud oberta.
• Empatitzar amb ell per poder entendre-ho.

(Mare d'adolescent)

També és important no estar tota l'estona donant-nos ordres. Evitar enrotllar-se molt i que ens escolteu sense jutjar i sense rebutjar les nostres opinions (Filla adolescent).

Aquesta por a preocupar els pares és freqüent en adolescents que podem anomenar de forma col·loquial més introvertits o «patidors», bé perquè que es preocupen més dels altres que per ells mateixos, prioritzen el complaure l'altre a les seves pròpies necessitats, o són molt autoexigents, i s'exigeixen a ells mateixos solucionar els seus problemes sols. Alguns es jutgen massa i consideren que «no haurien d'estar tan malament per una situació» i s'autojutgen negativament com a exagerats o febles i, al final, per tot això, els costa demanar ajuda.

Segurament necessiten sentir que entenem que, de vegades, un es pot sentir malament, culpable o que «es fa la víctima» si comparteix les seves preocupacions. Podem fins i tot agrair-li la seva consideració cap a nosaltres, però transmetre'ls seguretat i capacitat de poder ajudar-los i donar-los suport. De vegades els pares han de recordar i explicitar els fills d'aquest perfil que la nostra tasca com a pares és justament preocupar-nos! És crucial poder neutralitzar aquesta culpabilitat i transmetre'ls seguretat: «estic aquí, estàs segur i puc gestionar-ho quan tu decideixis».

Quan es doni l'oportunitat, és bo reflexionar amb ells sobre aquesta dificultat a poder respectar-se a si mateixos. Demanar ajuda és permetre's no haver sempre de solucionar les coses sol, és una habilitat d'afrontament saludable, poder baixar aquesta pressió i posar el focus en la necessitat de cuidar-se a un mateix.

Com a pares, davant d'aquestes dificultats, podem tenir molts sentiments: por, frustració, culpa, impotència, fins i tot enuig per sentir que no confien en nosaltres! Hem de poder gestionar totes aquestes emocions, però com?

1. És important que puguem respectar la seva intimitat, però mantenint-nos serens i disponibles quan sí que tinguin la iniciativa de compartir. Quan això passa, que s'aturi el món ja que tenim una gran oportunitat: mostrar i demostrar-los que som un espai segur, tranquil, respectuós i, recordem sempre, amb molta curiositat per entendre i posar-nos al seu lloc. Si això passa quan ells decideixen compartir, haurem facilitat un exemple que els pot animar a seguir compartint amb nosaltres.
2. Com a pares que estem preocupats davant la possibilitat que el nostre fill estigui patint, hem de gestionar el nostre mode d’alarma i evitar pressionar i insistir. Evitar, per exemple, preguntar de forma insistent; assenyalar que el veus malament; reiterar la teva preocupació, etc. Al final correm el risc d'acabar transmetent justament que no ets capaç de contenir ni el teu malestar, així que podem acabar retroalimentant justament la seva por. Hem d'entendre i confiar que anirà fent el seu aprenentatge per gestionar les seves emocions.
3. També cal poder establir amb ells unes condicions. Encara que respectem els seus límits i la seva intimitat, hem de protegir i mantenir un mínim de seguretat, és a dir, cal deixar clar i establir amb ells (en una conversa tranquil·la i no en moments de crisi o malestar), que, si s'observen conductes d'alarma o indicis que existeixen unes dificultats d'afrontar de forma adequada i saludable un malestar, el nostre deure com a pares serà sol·licitar ajuda o augmentar la nostra supervisió com a mesures de protecció, no de control ni de càstig.

D'entrada, no és fàcil, no sempre els ve de gust parlar amb nosaltres, però si els mostrem disponibilitat i interès és més fàcil. (Mare d'adolescent).

Demostrar-li que estàs aquí per al que necessiti, però respectant els seus temps i sense pressionar. Al final, només ho explicarà si ell o ella tria fer-ho. (Filla adolescent).

Com a pares i mares, el nostre instint de protecció i segons com siguem i gestionem la incertesa (i la falta de control...) ens serà més fàcil o més difícil gestionar la vivència de distanciament del nostre fill o filla adolescent.

Ens ajudarà recordar-nos a nosaltres mateixos que els nostres fills i filles adolescents estan en una etapa de canvi i de necessitat de construir-se per ser persones adultes i independents amb habilitats per a la vida adulta amb independència de la nostra protecció. Nosaltres mateixos som les persones adultes que som avui dia perquè també hem estat adolescents! Això no significa que seguim acompanyant-los, però a uns passos més de distància, perquè caminin pel seu compte, entrebanquin, s'aixequin i aprenguin de les seves experiències, ¡també dels seus errors!

Si hem establert vincles segurs hem de confiar que, quan ens necessitin, ens tindran. Mantenir la connexió no és estar al corrent d’absolutament tot el que els passa.

Que ells s’allunyin i necessitin el seu espai i intimitat en aquest procés adolescent no significa que deixem de ser necessaris per a ells. Encara que costi gestionar aquesta nova distància, es tracta de no caure en retrets ni demandes en què es puguin sentir qüestionats, incompresos o no reconeguts en les seves necessitats i que caiguem en el risc de la desconnexió amb ells. Mantenir la connexió emocional, un vincle segur, de confiança i suport incondicional continua sent imprescindible i no l'hem de posar en risc. Es tracta que el dia que necessitin la nostra ajuda, se sentin malament o els ocorri alguna cosa, sàpiguen i tinguin clar que poden recórrer a nosaltres amb la confiança que oferir-los un espai de suport i confiança.

No es pot controlar tot. Cal respectar la seva privacitat i intimitat i, alhora, protegir-los (Mare d'adolescent).

Jo crec que no és correcte voler saber-ho tot. Al final és totalment comprensible que es vulgui tenir un mínim de coneixement sobre què fa o deixa de fer l'adolescent i de com està emocionalment, però sí que és important saber respectar la seva intimitat. Una possible manera és oferir-li espais on es pugui sentir còmode per parlar. Si els pares creuen que és una cosa molt important, fer un cert seguiment o assegurar-se que ho parli amb algú, amb un professional (Filla adolescent).

Els adolescents necessiten:

• Sentir-se escoltats, amb empatia, i donant importància a la seva forma de pensar, encara que difereixi de la dels pares.
• Preservar la connexió. Es pot mantenir una conversa en la qual es comparteixin punts de vista i es doni l'oportunitat a poder aportar altres punts de vista, altres comportaments, suggeriments d'altres maneres d'actuar per a futures situacions.
• Estimular el pensament crític des de l'acceptació i tolerància i no des de la crítica. És important mantenir una calma emocional perquè els adolescents puguin estimular la seva capacitat de reflexió i així d'aprenentatge.

Saber-ne més

Cal evitar que la conversa sigui una pregunta darrere d'una altra. Aprofitar el moment en què el nostre fill senti que vol compartir alguna cosa amb nosaltres. Escoltar de forma activa sense jutjar, deixar que s'expressi i que doni la seva opinió (Mare d'adolescent).

Doncs suposo que es tracta de no fer preguntes tota l'estona, i que nosaltres també puguem preguntar. Per a mi es tracta de sentir que és un espai de confiança i complicitat i, a partir d'aquí, doncs ens obrim més o menys. També respectar si no ens sentim còmodes amb la conversa (Filla adolescent).

Continua sent un repte gestionar aquesta distància que necessiten els nostres fills i filles i respectar la seva intimitat. Segons com sigui cada pare o mare, aquesta situació ens pot generar por a perdre la confiança amb ells, tenir menys oportunitats de compartir i connectar.

Hem d'esforçar-nos a gestionar i autoregular les nostres pròpies emocions de por, tristesa, enuig o desconfiança, que són naturals com a pares, però que poden jugar-nos males passades si ens desborden i reaccionem amb retrets, insistint o envaint el seu espai, perdent oportunitats de connexió.

En aquest sentit, és preferible la qualitat que la quantitat: aprofitar quan sí que ens expliquen coses i s'animen a compartir, per reforçar la connexió i mantenir la curiositat per poder mantenir bones converses.

Sempre ajuda recordar que el seu cervell adolescent busca intensament la recompensa i gratificació social. S'està preparant i madurant per poder convertir-se en ser social, necessita desenvolupar habilitats socials efectives.

És molt recomanable evitar emetre judicis o prejudicis sobre els seus amics ja que la seva reacció pot ser d'alerta i atac. Si no ens agraden les companyies o no ens volen explicar qui són, és millor que fem les preguntes des de la calma i la curiositat; mostrar l'interès real no tant a saber com són els amics (que s'acosta més a l'interrogatori), sinó a conèixer realment què els agrada d'ells, com els fan sentir, què els aporta i conèixer quins criteris estan utilitzant per seleccionar amics. Si oferim espai i interès ells se sentiran més connectats. És des d'aquesta connexió que es podran expressar dubtes, inseguretats o preocupacions que tinguin al respecte.

En el meu cas, la meva filla està creant la seva identitat, construint-se com a persona individual i com a part d'un grup. Ara mateix els seus amics són molt importants en la seva vida (Mare d'adolescent).

Jo crec que, al final, això és normal perquè els nostres amics són persones amb afinitats similars i de la mateixa edat. Jo crec que també és sa, i que no cal fer res. És a dir, no podràs fer res per aconseguir que el teu fill o filla t'expliqui alguna cosa que no vol. També cal entendre que és complicat parlar-ho amb els pares, potser és el difícil, però bé, a poc a poc. Que no t'ho expliqui tot no significa que no et tingui confiança perquè estic segura que en el fons sou per a ell una de les coses més importants (Filla adolescent).

El més important és mantenir la calma. És natural que davant d'aquestes situacions ens podem sentir malament, ferits i perdem la capacitat de reflexió. Respirem, connectem primer amb nosaltres mateixos, respectem com ens sentim i, si cal, abandonar la situació per connectar amb el que estem sentint i evitar actuar si seguim molt enfadats o disgustats. Podem dir-li: «mira, prefereixo donar-me un temps i quan vegi que puc continuar amb aquesta conversa t'aviso». 

Donar-nos a nosaltres un descans positiu per recuperar la calma és la millor manera de preservar la connexió amb el nostre fill o filla adolescent ja que, si actuem sota la nostra manera d'alerta i atac, serem dues ments sense capacitat de reflexió i correm el risc de seguir una escalada que ens farà sentir pitjor i desconnectar-nos. I el que és pitjor, que nosaltres som les persones adultes i hem de donar exemple. L'aprenentatge és majoritàriament per imitació, aprendran molt més del que ens vegin fer que de tot el que els diguem que facin. Així és que podem aprofitar l'oportunitat de fer modelatge en la gestió del conflicte.

Si estem calmats, serem capaços de validar i reconèixer que darrere d'aquesta conducta s'amaga un malestar, que podem haver activat nosaltres o no.

És quan podem reiniciar la conversa: «noto que aquestes enfadat, veig que estàs dolgut... i no sé si ha estat per una cosa que t'he dit o fet, la meva intenció no era fer-te sentir malament i et demano disculpes si ha sigut així», «realment em sap greu si et sents malament i saps que pots comptar amb mi quan vulguis parlar-ne», etc.

Crec que és útil dir-los el que necessitem de forma clara i concisa, sense justificacions que no vinguin al cas, intentant expressar els nostres sentiments assertivament. (Mare d'adolescent).

Si en aquell moment no es mostren receptius o no els agrada parlar doncs no fer-ho i buscar un altre moment (Filla adolescent).

Mentir freqüentment és una estratègia d'evitació per evitar una crítica, una negativa, un sermó, una bronca o un càstig. Un adolescent també pot mentir per buscar l'aprovació o el reconeixement. Sigui com sigui, les mentides estan aflorant una dificultat d'afrontament que hem d'esbrinar. Segons aquesta dificultat, l'estratègia a seguir pot ser diferent. Si és una estratègia habitual, i hem d'abordar una conversa sobre el tema, és aconsellable evitar la confrontació directa amb crítica de la conducta. És preferible mostrar-se curiós i interessat entendre la intencionalitat i el motiu de no dir la veritat que, al final, és el que ens enfocarà a trobar solucions i ens donarà l'oportunitat de treballar i acompanyar en l'aprenentatge de les habilitats d'afrontament.

En general és recomanable no emetre judicis o prejudicis sobre els amics o parelles, ja que la seva reacció pot ser d'alerta i atac. Si no ens agraden les companyies o no ens volen explicar qui són, és millor que fem les preguntes des de la calma i la curiositat; mostrar l'interès real no tant a saber com són els amics o la seva parella (que s'acosta més a l'interrogatori), sinó a conèixer realment què els agrada, com els fan sentir, què els aporta i conèixer quins criteris utilitzen per seleccionar amics. Si oferim espai i interès, ells se sentiran més connectats. És des d'aquesta connexió que es podran expressar dubtes, inseguretats o preocupacions que hi tinguin.

Jo crec que tens tot el dret i també pot ser important que li transmetis a ell de forma no despectiva el que tu penses, però al final hauràs d'acceptar que ell també és lliure de tenir les amistats que vulgui llevat que el posin en perill o li deixin en evidència d'alguna manera. (Filla adolescent).

Explicitant justament la nostra intenció de protegir i ensenyar habilitats i no de voler molestar, controlar o desconfiar. Explicar les normes i límits des d'aquesta posició de protecció i respecte és molt més constructiu i connecta molt més amb les seves necessitats de suport i confiança, les entenen molt més fàcilment.

Plantejar-los els límits i normes, des del respecte, amb flexibilitat. (Mare d'adolescent).

Jo entenc que és lògic que hi hagi uns límits establerts, però, potser poder parlar-lo entre tots és positiu, ja que permet arribar a un acord i decidir-los conjuntament (Filla adolescent).

Afavorint les bones converses!  Averigua més sobre què entenem per bones converses i com fomentar-les.

Crear entorns que afavoreixin una bona relació amb els nostres fills i donar valor a les seves emocions (Mare d'adolescent).

Mai no és tard, però amb un adolescent posar límits implica «més art» que amb un infant. Recordar que els adolescents estan en una etapa de més necessitat de reafirmació, amb les emocions a flor de pell i amb una capacitat de reflexió encara en desenvolupament. Els límits s'han d'establir amb 3 ingredients:

1. Acordats per ambdues parts: escoltar les seves opcions també.
2. Anticipats. No posats de forma reactiva, cal una bona conversa sobre això.
3. Revisables. S'aprendrà dels errors, si no funciona, es torna a pensar i a pactar.

És important explicar-los que els límits són necessaris per a la protecció i suport: «hi ha certes coses en què encara necessites la nostra ajuda perquè estàs aprenent i nosaltres hem de procurar aquesta ajuda en el teu aprenentatge», «hi ha situacions que saps gestionar, però et pots trobar davant riscos que encara no sàpigues manejar i la nostra tasca és anticipar-nos per evitar-te'ls».

Evitar posar límits com a imposicions o que pressuposin incapacitat: «tu no saps decidir bé, no prens bones decisions». Aquest tipus de frases incapaciten i poden generar ràbia i rebel·lia o bé baixa autoestima i inseguretat.

Els límits són essencials per viure i crec que s'han de començar a implementar des dels primers anys (Mare d'adolescent).

Com tu creguis correcte. És normal que per a una bona convivència hi hagi límits, però també hem d'aprendre que no només hi ha normes a casa, sinó que la societat n’és plena i hem d'aprendre a conviure-hi. (Filla adolescent).

Quan se salten els límits pactats i acordats cal poder revisar amb ells els fets, entendre bé què ha passat, abans de res. Això implica escoltar-se, veure si estem calmats per oferir una bona conversa. És molt important escoltar què els ha passat, conèixer el motiu, la intenció o quina dificultat s'amaga al darrere.

Com a pares, la nostra principal tasca és ensenyar-los habilitats i preparar-los per tenir més eines, i només ho podrem fer si sabem entendre i comprendre les seves conductes i què hi ha darrere. Imaginem que s'ha saltat el límit perquè el viu com a impost o injust sense tenir en compte la seva opinió i ens vol imposar la seva manera, que sent que la seva opinió no compta… Doncs fem que compti i acordem els pactes, anticipem situacions i revisem junts si funcionen.

Si ens limitem a reaccionar davant la transgressió de la norma o el límit amb càstigs o conseqüències ens perdem l'oportunitat de saber què els passa. Entendre per què se salten aquest límit és crucial per enfocar-nos en solucions, aprendre dels errors i motivar utilitzar altres eines.

Si els límits estan clarament establerts i acordats, és més fàcil que sàpiguen què se n'espera. Així evitarem molts conflictes (Mare d'adolescent).

Si s'havien pactat i no s'han complert jo no ho castigaria perquè sóc d'aquelles que pensa que no serveix per a res, però sí que li faria entendre que no pot tampoc fer el que li doni la gana i si tot i així passa doncs en tindrà una conseqüència (Filla adolescent).

Cal entendre que necessita construir el seu propi criteri, diferenciar-se del dels pares i per tant això pot portar a qüestionar-los. Alguns consells per quan això passi:

• Validar aquesta necessitat i no voler imposar l’acord.
• Mostrar curiositat pels arguments i les creences diferents de les nostres.
• Aprofitar ocasions en què ell o ella faci els seus comentaris per reconèixer-los i validar-los. És una manera que aprenguin aquest comportament Modelatge!

Creo que hay que intentar entender por qué tiene esa actitud y a la vez, ponerle unos límites (Mare d'adolescent).

No estem sempre disponibles per fer atenció plena, per tenir una escolta activa. Ni els adolescents ni les persones adultes. Pot ser una bona idea preguntar si està disponible, expressar el teu interès a voler tenir una bona conversa i acordar quan pot ser un bon moment.

En el meu cas, intento escoltar-la i comprendre com pensa, conèixer els seus sentiments, dubtes, pors i emocions. Sense intenció de parlar (Mare d'adolescent).

Si no vol escoltar no ho farà facis el que facis, així que jo en aquell moment ho deixaria, però després, si es troba amb alguna cosa que a ell no li agrada reaccionar de la mateixa manera que ho fa ell per així fer-vos entendre com us sentiu vosaltres i, a partir d'aquí, si en un altre moment es pot parlar perfecte (Filla adolescent).

És normal que els fills s'enfadin. Jo procuro esperar-me, deixar espai. I si les seves paraules em fan mal, intento comunicar el meu desacord de la manera més assertiva possible (Mare d'adolescent).

Sí, crec que sí. Fa mal, però no t'ho prenguis malament. Encara que ella no ho vulgui reconèixer sou les persones més importants que té. De vegades xoques més amb les persones que més vols (Filla adolescent).