Hem de tenir molta paciència i ser molt comprensius. Cal entendre que la persona que té un trastorn psicòtic no es nega d’una manera realment voluntària a rebre ajuda, sinó que un dels símptomes propis del trastorn és la falta de percepció de la malaltia. Això vol dir que la persona no és conscient del que li passa i, per tant, no percep la necessitat de rebre ajuda ni de rebre tractament.  

Si la persona està en una situació en què posa en risc la seva vida, amenaça de fer-se mal o suïcidar-se, o pot posar en perill la vida d’alguna altra persona, s’ha de valorar la possibilitat de fer un ingrés involuntari. Si el cas no és aquest, el que hem de fer és:

• Recordar que la persona està dominada pel trastorn i que té dificultats per ser conscient de la seva situació.
• Ser pacients i entendre que ajudar la persona a prendre consciència del que li passa porta un temps.
• Evitar pressionar-la, jutjar-la o fer comentaris que puguin fer que se senti culpable.
• Intentar connectar amb la part més emocional i animar la persona perquè comparteixi com se sent, què li preocupa, les seves pors, les seves angoixes... És a partir d’aquí que podrem ajudar-la a prendre consciència.
• Recordar-li que la decisió de rebre ajuda i recuperar el control de la seva vida és d’ell o d’ella.
• Expressar-li que sempre tindrà el nostre suport i afecte i que farem equip amb ell o amb ella per superar el brot psicòtic.
• Ser sincers amb les nostres emocions i sentiments i expressar-li-ho d’una manera respectuosa i serena. 
• Mostrar empatia perquè sàpiga que pot parlar amb nosaltres  del que li passa i de com se sent.
• Oferir-li  suport i companyia i fer-li saber que no està sol davant d’aquest problema.
• Relacionar-nos com ho acostumem a fer habitualment i proposar-li activitats per fer conjuntament, tot i que hi haurà dies que no voldrà i preferirà quedar-se a casa.
• No li hem de treure importància als problemes que ens explica; i no hem de jutjar o criticar el que ens diu o la seva conducta.
• Animar-la a parlar amb un adult (familiar, professor, professional...) amb qui senti confiança, per explicar-li el que li està passant. Si et sents capaç, i el teu amic ho permet, pots acompanyar-lo en el procés.