Trastorns de la conducta alimentària i maternitat

Sí, els TCA són trastorns mentals que afecten les decisions alimentàries i provoquen desnutrició i un estat d'alerta constant. Per això, com a mecanisme d'adaptació a aquesta situació, el nostre organisme entra en mode estalvi, evitant gastar la poca energia que té i prioritzant aquells processos que són essencials per a la supervivència. La reproducció, tot i que per a la persona pugui ser important, no és essencial.

Els estudis mostren que persones amb TCA triguen més temps a aconseguir un embaràs i presenten amb més freqüència avortaments i embarassos no planificats. També es relaciona amb un increment dels tractaments de fertilitat.

No obstant això, és important assenyalar que les investigacions també suggereixen que, amb el tractament adequat, aquests efectes són reversibles.

Els trastorns de la conducta alimentària en l’embaràs

Llegeix més

Si, tenir qualsevol TCA suposa un risc més alt de tenir complicacions durant l'embaràs i també en el desenvolupament normal del bebè com, per exemple:

• Un creixement intrauterí retardat.
• Parts prematurs.
• Cesàries.
• Preeclàmpsia.
• Una mala vivència del procés.
• Més ansietat.
• Probabilitat més alta de tenir depressió postpart.

Però també cal tenir en compte que el mateix embaràs afecta també el curs del TCA. Els canvis propis de l'embaràs (increment de necessitats energètiques, modificacions en la gana, fàstics, nàusees, vòmits, canvis corporals, estrès per canvi vital…) i el mode en què s'acompanya aquest procés (preocupació pel pes, normalització de conductes patològiques per part de la societat, prescripció de dietes, estigma de pes, la presència de gordofobia mèdica) pot impactar d'una manera negativa en el TCA, ja que hi ha més risc de patir dèficit energètic, estrès, hiperpreocupació per tot el que és saludable o insatisfacció corporal.

En molts casos, s'ha vist que l'embaràs minora la simptomatologia, probablement pel «permís social» als canvis en el cos i a engreixar durant aquesta etapa. En el postpart, en general, el permís desapareix i tornen amb força les pressions per aconseguir recuperar el teu cos anterior. Això, i l'estrès i les exigències de la criança, sol fer que s'aguditzin els símptomes.

Generalment, el cicle menstrual torna després d'un temps d'haver recuperat i mantingut estable el pes natural de la persona.

El pes natural és l'aquell rang de pes, determinat genèticament, en què el teu organisme funciona bé, sense restriccions, ni compensacions i amb el teu cervell sentint-se fora de perill. Pot ser que aquest pes natural no coincideixi amb l'índex de massa corporal (IMC) considerat normal. Hi ha persones que sense estar en infrapeso presenten amenorrea, perquè, encara que el seu IMC sigui considerat normal o alt, estan per sota del seu rang de pes natural.

És important també saber que el fet que torni el cicle menstrual i que hi hagi la possibilitat d'embaràs, no significa que la teva filla estigui recuperada. Significa que està més bé, però no recuperada. Pot ser que continuï tenint molt patiment mental. Cal continuar treballant.

Implicacions de la manca de menstruació en dones amb un trastorn de la conducta alimentària

Ir al artículo

Sí, tots dos trastorns restrictius cursen amb deficiències nutricionals, per la qual cosa poden afectar negativament en el desenvolupament i creixement fetal, així com ocasionar altres resultats obstètrics desfavorables (preeclàmpsia, part prematur...).

L'ARFID, quan la selecció del menjar es converteix en trastorn

Ir al artículo

Primer de tot, vull posar en valor que estiguis en procés de recuperació i com n'és de positiu que puguis identificar i expressar les teves pors. Com sabràs, la recuperació és un procés difícil, que requereix molt compromís i una coherència constant per deixar anar, no només la restricció, sinó també les creences limitants i les conductes desadaptatives. Mirar cap a aquestes pors, qüestionar-les i decidir què fer amb ells també és part d'aquest camí.

T'animo a continuar treballant, i a envoltar-te de professionals especialitzats que t'acompanyin en el procés d'acceptació de la imatge corporal i de la seva naturalesa canviant, però no només des de l'amor propi o l'autoestima, sinó també qüestionant les veus externes, els mandats socials, la pressió estètica i la gordofòbia. Sent crítica amb tots aquests missatges que rebem des de nenes i que ens fan creure que hauríem de mantenir-nos immutables al llarg del temps i esforçar-nos contínuament per mantenir el pes que vam tenir, ocultar el cansament, les estries, dissimular la cel·lulitis, les arrugues, tenyir-nos els cabells blancs. Se'ns insta a tornar al cos d'abans, com si no hagués passat res. En definitiva, a dissimular-nos i esborrar de nosaltres qualsevol senyal de vida.

Hem de ser crítiques amb tots aquests missatges que rebem des de nenes i que ens fan creure que hauríem de mantenir-nos immutables al llarg del temps i esforçar-nos contínuament per mantenir el pes que vam tenir.

Socialment, sembla que si no fas res per dissimular-te és que «t'estàs descurant», que «t'has deixat», fins i tot que et falta amor propi. Jo crec fermament que és il·lògic pensar que la lluita contra el cos canviant que som sigui la premissa per a estimar-nos. Els nostres cossos no són estàtics, el cos canvia i és (o hauria de ser) desitjable i natural.

Sí, la insatisfacció corporal és un factor risc per desenvolupar un TCA. Et convido que et preguntis: d'on neix aquesta insatisfacció?, desitges aquest cos concret o desitges el que creus que obtindràs amb aquest cos?

Amb això vull mostrar-te que la insatisfacció i aquest desig d'un determinat cos té la seva lògica en una cultura que no mostra la diversitat corporal, que elogia la primesa («felicitats, que bé t'has quedat») que castiga i invisibilitza les persones grasses i ens exigeix romandre immutables al llarg del temps («Guau, estàs fantàstica, no se't nota que has estat mare!»).

Durant l'embaràs s'atorga cert permís al canvi, a engreixar («menja tranquil·la que ja tindràs temps de perdre-ho»), però després del part aquesta llicència desapareix i de nou se'ns insta a «recuperar-nos», a esborrar qualsevol senyal que mostri que hem estat mares.

Si experimentes aquest malestar, i sents aquesta por de desenvolupar un TCA, és que molt probablement les teves decisions de vida ja estan molt condicionades per aquesta insatisfacció. Et recomano que demanis ajuda ja. Cal treballar-ho al més aviat possible.

Durant l'embaràs se'ns atorga cert permís a engreixar, però després del part de nou se'ns insta a esborrar qualsevol senyal que mostri que hem estat mares.

Igualment, com dic, seria bo que reflexionéssim sobre els ideals de bellesa i com funcionen com a mecanisme de control. I en comptes de gastar l'energia, el temps i els diners, i arriscar-nos a perdre salut per encaixar en uns motlles creats socialment, invertim les nostres forces a trencar-los.
Com diu l'activista Magda Piñeyro: «Viure en el desig de ser una altra, en la perpètua possibilitat d'habitar un altre cos, fa que no habitis aquest que tens, aquest que ets».

La pressió estètica pot provocar problemes d'alimentació

Llegeix més

La manera de preparar-nos per a aquesta etapa dependrà en gran part del teu procés, en quina fase estiguis, el grau de consciència del trastorn, el grau de compromís, quina simptomatologia presentes, quins són els teus detonadors... La resposta general seria: pren consciència del teu procés i agafa el compromís de passar a l'acció.

• Comparteix la teva situació amb els professionals que t'acompanyen en l'embaràs, perquè adaptin el seguiment a la teva situació. Envolta't d'un equip de professionals especialitzats que t'ajudin en el teu procés, tant de rehabilitació nutricional com per treballar i afrontar les teves pors, reprogramant patrons de pensament del trastorn i identificant autoenganys.
• No oblidis el suport emocional. L'embaràs i la futura criança són situacions molt estressants en les quals podem experimentar pèrdua de control. És clau que tinguis recursos saludables per a la gestió de les emocions i del malestar i no incorris en conductes disfuncionals.
• Tingues molt present que en aquesta etapa és molt fàcil entrar en dèficit enèrgic, les teves demandes durant l'embaràs i postpart augmentaran, per la qual cosa has d'incrementar la teva ingesta i no restringir ni físicament ni mentalment, descansa, mou-te sempre des del plaer i la cura autocompasiva, no com a càstig.
• Comparteix el teu procés amb gent propera, participa en alguna xarxa de suport, nodreix-te de relats reals i sigues prudent amb el contingut que consumeixes a les xarxes socials.
   

Si parlem de la capacitat de lactar, reduït al pla més físic, és a dir al funcionament de la glàndula, lactar és possible. Si bé la producció pot estar disminuïda a causa d'un infradesenvolupament del teixit mamari en el cas de les dones que van perdre el cicle menstrual (amenorrea hipotalámica) o van tenir alteracions importants en la menstruació durant la pubertat. La composició de la llet també s'ha vist afecta en situacions de desnutrició severa.

En relació a la idoneïtat de donar el pit, hem de tenir present que aquest procés suposarà una gran despesa energètica, a part de que pot constituir una font d'estrès important, sovint amb poc suport familiar i social i amb altres dificultats que poden aparèixer... Per obtenir la resposta, has de ser honesta amb tu mateixa i valorar el teu desig i el risc-benefici.

Si decideixes donar el pit, prioritza el teu descans, delega i posa-t'ho fàcil. És importantíssim menjar sense restriccions. Tingues en compte que augmenten molts les necessitats energètiques. En persones que han estat prèviament desnodrides pot haver-hi episodis de hiperfàgia (afartaments), o de molta fam mental. Honra-la, és un mecanisme d'adaptació. El teu cos, que ha estat desnodrit amb anterioritat, vol assegurar-se que no passarà fam. Si estàs en una fase del trastorn avançat, pot ser que els circuits de recompensa cerebrals de la gana i la sacietat estiguin alterats, en aquest cas has de menjar conforme a una pauta nutricional, però sempre entenent-la com un mínim. Si el teu cos et demana més, dona-li més.

Això és molt comú en les dones amb antecedents de TCA. La preocupació per l'alimentació saludable dels fills, sovint, desperta de nou aquesta hipervigilància alimentària i pot tornar a portar rigidesa, els tetris alimentaris, l'obsessió per les receptes, l'estrès...T'animo que busquis ajuda per treballar les teves pors i per millorar la relació amb l'alimentació.

Perquè l'alimentació sigui saludable, hem de fixar-nos no només en què mengem, sinó en com ho fem. La nostra alimentació ha de ser flexible i suficient, contemplar les necessitats nutricionals, però també el plaer i el valor social dels aliments.

La por quan no és patològica té una funció protectora (és el que ens fa girar per comprovar que hem apagat el foc). En aquest cas, probablement t'està empenyent a valorar la teva relació amb els aliments, a treballar per millorar-la i per a evitar un mal major.

S'ha vist que la rigidesa alimentària en els progenitors, així com catalogar els aliments en bons i dolents, demonitzant alguns dels aliments, pot donar lloc a conductes alimentàries desordenades.

Recorda que perquè l'alimentació sigui saludable no només importa què mengem, sinó com ho fem. Una alimentació flexible que tingui en compte les nostres necessitats nutricionals, la fam, la sacietat, el plaer, el component social, etc.

Moltes dones ja saben que tenen o han tingut un TCA però sovint, per por o per vergonya a ser jutjades, no ho diuen. Així que el primer pas seria fer de la consulta un lloc segur, lliure de judicis, i preguntar per això directament per incloure-ho en la recollida de dades.

Quan no hi ha antecedents, la cosa es complica, ja que desgraciadament moltes conductes passen desapercebudes en estar normalitzades o, fins i tot, valorades socialment. Però pot fer-nos sospitar una dona amb un quadre ansiosodepressiu que presenta:

• Hiperpreocupació per tot el que és saludable i que mira i remira els quadres nutricionals dels productes.
• Rigidesa alimentària: si el seu acompanyant, per exemple, explica que evita sistemàticament uns certs aliments (fear foods) o que els menja de determinada manera seguint unes regles molt estrictes (food rules).
• La presència d'afartaments.
• L'obsessió pel moviment.
• Insatisfacció corporal o por intensa als canvis corporals.
• Patiment emocional.
• Aïllament.
• Canvis d'humor si no pot complir amb el seu pla alimentari o d'activitat.

També pot ser cridaner una persona que presenta variacions brusques en el pes o, al contrari, no puja de pes, etc. Però, com veureu, no faig referència a un pes determinat o a un IMC concret, ja que es donen en tots els cossos.

Quins són els principals signes d’alarma en els trastorns de la conducta alimentària?

Llegeix més

Com a llevadores, és determinant la manera com acompanyem i oferim els consells de salut, ja que som presents en moments de gran vulnerabilitat com són l'adolescència, l'embaràs, el postpart i la menopausa.

Avui dia, un dels paràmetres més controlats de l'embaràs a les consultes continua sent el pes (el pes inicial, en cada visita, el pes total agafat) i els consells de salut que oferim, sovint, van enfocats a controlar aquest pes perquè compleixi aquest quadre que totes coneixem que estableix uns guanys de pes ideals segons l'índex de massa corporal (IMC).

Aquestes pràctiques no estan basades en evidència científica de qualitat. De fet, està demostrat que quan l'atenció se centra en el pes, empitjoar la salut física i mental de la persona. Comentaris com, per exemple, «vigila el que menges», «no mengis per dos, que ja has agafat tot el pes que havies d'agafar» o «felicitats, no has agafat gens de pes des de l'última visita» són comentaris desubicats que generen més obsessió amb el menjar, sensació d'insuficiència, vergonya, culpa... Per a una persona amb TCA és tirar llenya al foc.

Així que hem de deixar de banda la bàscula i situar en el centre la persona. Preguntar, escoltar i acompanyar amb empatia i respecte, acceptant la diversitat corporal i entenent que la salut és un concepte molt més ampli i subjectiu, i que està determinat per diversos factors modificables (alimentació, moviment, descans, consum de tòxics, oci, gestió de l'estrès...) però també per altres fora del nostre control (pes, raça, edat, accés a atenció sanitària, pertànyer o no a un grup socialment oprimit, etc.)..

Molt més que un problema de relació amb el menjar

Llegeix més

Traslladant tot això a unes pautes més concretes, serien:

• Ser conscients que pujar a algú a una bàscula és una intervenció no exempta de risc. Valorar el risc i el benefici i, en el cas que es decideixi pesar, oferir pes cec.
• Vigilar com oferim el consell nutricional. Hem de ser conscients que perquè l'alimentació sigui saludable no només importa el que es menja sinó com es menja. És important que sigui una alimentació flexible que tingui en compte les necessitats nutricionals, la gana, la sacietat, el plaer, el component social, etc. S'ha vist que la rigidesa alimentària, així com catalogar els aliments en bons i dolents, pot donar lloc a conductes alimentàries desordenades. Recorda: menjar millor millorarà la salut, encara que el pes no canviï.
• Incloure la diversitat corporal en les imatges de pòster de la consulta i en les presentacions per afavorir l'acceptació dels canvis corporals.

Sí, ja s'ha comentat abans la manera en què l'embaràs i, sobretot, el postpart afecta a la persona amb TCA, que pot fins i tot agreujar el trastorn.

L'ideal seria treballar amb un equip multidisciplinari i acompanyar la persona molt de prop, adaptant les recomanacions i les cures a l'etapa del trastorn en la qual estigui.

L'acompanyament emocional d'aquestes dones és clau; hem de procurar no caure en un tracte culpabilitzador i paternalista, i reconèixer i posar en valor els seus assoliments.
 

Si la pregunta la fas com amiga o familiar d'una persona amb TCA, et diria que moltes vegades pot ser tan senzill com mostrar-te propera, disponible o preguntar-li directament com la pots ajudar, sense judicis.

Com a professionals, hem d'individualitzar i centrar les cures en la persona que tenim davant, tenint present els seus desitjos, les seves necessitats i les seves circumstàncies.

La lactància materna pot arribar a ser més perjudicial que positiva, si no s'assegura la ingesta suficient, ja que pot activar i reforçar la simptomatologia del TCA.

A vegades, si la dona es troba en un estat de dèficit energètic, la lactància materna exclusiva amb tots els seus beneficis pot arribar a ser més perjudicial que positiva, si no s'assegura la ingesta suficient, ja que pot activar i reforçar la simptomatologia del TCA. És clau evitar tornar a entrar o caure en dèficit energètic. És important explicar-li que és normal que senti més gana, que honri aquesta gana. S'han descrit episodis de gana extrema o hiperfàgia, un fet totalment normal. És important respondre sempre a la gana física o mental.

Finalment, cal comentar que, com a professionals de la salut, posar en valor la despesa calòrica de la lactància materna és de tot menys valuós. Ja hi ha estudis que suggereixen que en dones amb TCA la lactància pot constituir un mecanisme disfuncional per controlar el pes, és a dir, una conducta compensatòria.