Pregunta a l'expert

És habitual que les adolescents que s’autolesionen, en un primer moment, no vulguin parlar del tema. En aquests casos convé tenir paciència i aproximar-se de manera indirecta, flexible, cautelosa.  Si després d’això, l’adolescent no vol parlar, es pot demanar ajuda a algun familiar proper, amb qui la noia tingui confiança, per exemple, una tieta, una cosina gran, etc. Si el problema s’està agreujant i segueix sense voler parlar, llavors és necessari sol·licitar ajuda a un professional.

L'ansietat en nens és força comuna. Parlem d'una etapa amb molts canvis i molta indefensió, amb inseguretats, pors i preocupacions. Si a tot això se li sumen altres circumstàncies com ara problemes familiars, pèrdues, problemes a l'escola, possibles experiències o esdeveniments traumàtics… els quadres potencials d'ansietat es poden agreujar.

Durant molt de temps, a les classificacions diagnòstiques, l’autolesió només apareixia com un símptoma del trastorn límit de la personalitat (TLP). En el context clínic, la realitat és que l’autolesió és un fenomen transdiagnòstic molt freqüent, que està present en diferents problemes de salut mental (per exemple, trastorns de la conducta alimentària, trastorns depressius).

Els professionals de la salut ens trobem cada cop més amb situacions en què la persona atesa presenta a la consulta ambulatòria o al dispositiu d'urgències un alt nivell d'ansietat o, moltes vegades, una clara crisi d'ansietat.

En aquestes situacions és important primer de tot mantenir i transmetre calma, control i seguretat. La persona ha de sentir-se acompanyada en tot moment, per afavorir la seva seguretat, i alhora ha de poder tenir el seu propi espai vital.

Moltes vegades, el que desencadena una crisi és una situació que ja hem identificat com a «perillosa». És a dir, per exemple, si tinc una crisi al metro puc identificar el metro com un possible desencadenant, i això em pot portar a evitar anar en metro o que reaparegui una nova crisi si ho faig. Per això, altres vegades el desencadenant és el pensament. El simple fet de pensar «i si em passa?» ja torna a connectar les alarmes.

La revisió directa del cos per comprovar l’existència de noves autolesions és quelcom que pot ser molt intimidant o estressant per a l’adolescent que s’autolesiona. Algunes vegades és necessari i inevitable, com quan les persones que s’autolesionen estan hospitalitzades o ateses en un context clínic- assistencial. Aquestes observacions s’enquadren en les cures d’infermeria i les duen a terme professionals sanitaris.

L'ansietat a la infància i adolescència ve generalment manifestada per símptomes cognitius, com pors, pensaments negatius o desagradables, o símptomes més corporals, com malestar gastrointestinal (dolor abdominal, vòmits, diarrees, pèrdua o excés de gana), quan no poden posar paraules o identificar el malestar. Per tant, és molt important primer que els pares puguin detectar aquest malestar emocional.

Probablement, es deu a diversos motius. Un d’ells té a veure amb el canvi en la manera de relacionar-nos en les últimes dècades. L’ús de xarxes socials com a instrument de socialització pot ajudar a la propagació de l’autolesió entre els joves. També, en els darrers anys, l’autolesió ha estat més freqüent en sèries de televisió i cançons dirigides als joves, la qual cosa pot haver contribuït a una certa normalització d’aquest tipus de conductes.

Els símptomes d'una crisi d'ansietat poden variar segons la persona i, de vegades, segons el moment en una mateixa persona, però generalment són molt semblants i estan ben descrits. Sabem que un atac de pànic, o crisi d'ansietat, és una resposta adaptativa del nostre cos davant d'una situació de perill, és a dir, és una resposta que ens pot ser útil davant d'un perill perquè ens prepara per lluitar o fugir-ne, però en el cas d'una crisi, la resposta salta «quan no toca» i de manera desproporcionada, per això ens espanta.

Descobrir que la teva filla o fill s’autolesiona pot ser quelcom molt difícil de digerir i d’entendre. A l’hora de parlar-ne, és recomanable que puguis explicar-li com et fa sentir això, que ho facis de la manera més tranquil·la possible (intenta no discutir o culpabilitzar) i que intentis saber com se sent el teu fill o filla amb l’autolesió (com se sent abans i després de fer-ho). Darrere de l’autolesió pot haver-hi cert malestar o també dificultats emocionals, per la qual cosa és important que li facis saber que no està sol.