«Acompanyar al final de vida ens ajuda a respondre'ns preguntes fonamentals»

Josep Antoni Boix Ferrer, responsable del Servei d’Atenció Espiritual i Religiosa (SAER) del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, va viure intensament els primers mesos de la pandèmia de la COVID-19, durant els quals va ser impossible que les famílies acompanyessin els seus éssers estimats en els moments finals de la vida. Aquesta impossibilitat va crear gran desconcert, frustració i tristesa en moltes famílies, que van haver d’iniciar un dol sense comiats i sense els rituals personals i socials necessaris per viure aquesta difícil etapa.

«A escala mundial», explica Boix, «milions de persones creuen que la mort és algun tipus de trànsit cap a una altra mena d’existència. Tant si tens aquesta creença com si no, el cas és que el moment és molt significatiu i solen aparèixer preguntes inevitables davant les quals hem de poder respondre».

Les institucions de salut van cercar i van trobar els mitjans perquè les famílies i les persones que vivien els darrers moments de la seva existència es poguessin acomiadar. Tot i que els dispositius mòbils van permetre alguns comiats, les institucions sanitàries van fer esforços importants, de seguida que es va poder, per facilitar la presència almenys d’un ésser estimat en els moments finals de moltes persones mortes per COVID-19.

«Recordo el primer comiat presencial que vaig poder acompanyar», rememora aquest professional, «i m’emociona. Va ser una filla que es va poder acomiadar de la seva mare. Hi havia tant d’amor, tant d’agraïment, tanta vida concentrada, que vaig sentir que tot l’esforç institucional i personal que havíem fet perquè aquell moment de comiat fos possible valia la pena».

El dret a acomiadar-se

Llegeix més

Webinar

Si es tornés a produir una situació semblant, Josep Antoni Boix té clara la importància de disposar de recursos materials i humans perquè aquests comiats presencials al final de la vida es puguin produir. Hi ha temes fonamentals, com aquests moments de comiat que, segons Boix, hem de viure i experimentar per poder-nos respondre a les preguntes que sorgeixen: la persona estimada, va morir en pau? Estava tranquil·la? Va pronunciar unes últimes paraules? Ens hem pogut dir el que necessitàvem? I, sobretot, tenint en compte els seus darrers moments, hem pogut transmetre el nostre amor? Hem pogut confortar el nostre ésser estimat, donar-li esperança, valor o serenitat?

Enmig de la desgràcia de totes aquestes morts per COVID-19, hi va haver molts altres moments de comiat com el que relata Boix. Moments en què «es percep aquella vida que no cessa, l’amor i la importància que té que, entre tots, fem possible aquests moments de comiat que ens caracteritzen com a éssers humans i dels quals no ens podem privar».