Explicar o no que tens un trastorn psicòtic i quan explicar-ho és una decisió molt personal.

A més, aquesta decisió l'haurem de prendre repetides vegades al llarg de la vida i no ens hem de limitar a una sola resposta o estratègia, ja que cada context concret implica diferents expectatives i conseqüències (àmbit laboral, parella, amistats, etc.) i nosaltres no sempre ens trobarem en la mateixa situació personal. Entre l'opció de no explicar-ho i explicar-ho sempre, hi ha una escala de grisos que va des de l'ocultació absoluta, passa per la revelació selectiva, la revelació indiscriminada i arriba a l'activisme social.

Dit això, una opció és explicar-ho un cop ja et coneixen perquè els prejudicis no siguin un fre a l'hora d’iniciar la relació o per evitar que es relacionin amb tu de manera diferent (podria ser amb un deix de sobreprotecció, infantilització, infravaloració, control, etc.). Aquesta opció em sembla molt interessant en la majoria de situacions socials. Una altra opció és explicar-ho a l'inici d'una relació perquè el «cribratge natural» actuï, deixant fora de la teva vida les persones que et discriminin per aquest motiu.