www.som360.org/ca
Alicia
Persona amb experiència personal en psicosi

«He hagut de construir una nova versió de mi mateixa»

Testimoni psicosi

Després de tenir el meu primer i únic brot psicòtic, la vida em va quedar potes enlaire: no entenia què m’estava passant, semblava com si estigués en el meu pitjor malson, em van ingressar, tot el que havia construït es va enfonsar, vaig perdre part de la meva independència, vaig haver de tornar a viure amb el meu pare i el meu germà, no podia treballar, vaig perdre amistats... No sabia si explicar el que m’havia passat, la qual cosa va fer que posés certa distància amb les persones més properes i vaig palpar de ben a prop la soledat.

El meu cervell havia tingut un curtcircuit i ara funcionava a mig gas, no aconseguia sostenir l’atenció, em costava una barbaritat llegir, recordar el que m’acabaven de dir i seguir el fil d’una conversa normal i corrent. A més, portava a sobre els efectes secundaris de la medicació que m’havien prescrit després de l’episodi psicòtic: pujada de pes, moviments involuntaris amb la boca, mareigs, boca seca, canvis en la graduació de la vista, molta son... entre d’altres.

Totes aquestes dificultats s’havien sumat en el meu dia a dia i ara necessitava adaptar la meva vida a elles. En aquell moment vaig haver de començar de zero a construir el que seria una nova versió de mi mateixa, en què havia de posar ordre a la meva vida, posar-li nom i entendre què m’havia passat, acceptar-ho i crear un nou estil de vida adequat a les noves circumstàncies.

El meu cervell funcionava a mig gas, no aconseguia sostenir l’atenció, em costava una barbaritat llegir, recordar el que m’acabaven de dir i seguir el fil d’una conversa normal i corrent.

Aquest pas va ser el més difícil, perquè no em van informar sobre el que m’havia passat fins que vaig vincular-me al Centre de Salut Mental d'Adults (CSMA), on la meva psiquiatra em va mencionar que havia tingut un brot psicòtic. M’ho va dir ben clar i era el que més necessitava, perquè estava molt confosa i no entenia res. Em va fer una psicoeducació sobre què era, els possibles símptomes que podria tenir i quin seria el tractament pautat. Va ser aleshores quan vaig començar a entendre i posar ordre dins meu i vaig poder iniciar el procés d’acceptació, que crec que és el més clau.

El camí de la recuperació

Feia tot el que em recomanaven des del CSMA; em vaig apuntar a un taller de risoteràpia, participava en un grup de psicoeducació en episodis psicòtics, vaig començar la formació universitària d’Agent de suport entre iguals (Peer to peer), que consisteix a fer un acompanyament a altres persones que hagin passat per una situació similar a la meva i poder facilitar, així, la seva experiència. A part d’això, ho complementava amb anar al gimnàs entre tres i quatre cops per setmana i una altra formació d’una tècnica per alliberar el trauma a través del tremolor, el TRE (trauma release exercise). La qüestió era poder sortir de casa el màxim possible i construir una rutina per no estar tot el dia a casa pensant i sense fer res. Tenia molt clar que havia d’ocupar el meu temps per estar millor.

Volver a la rutina

La tornada a la rutina després d'un episodi psicòtic

Tot i així, em sentia molt perduda, em sentia buida i sense esperança, sentia que l’única cosa que m’il·lusionava una mica era el gimnàs. Vaig tocar fons i va ser quan vaig adonar-me que tot el que estava fent no em serviria si no anava al fons de l’entrellat. Va ser aleshores, quan vaig acudir a una psicoterapeuta privada especialitzada en trauma, perquè sentia que posava tot de la meva part, però que hi havia moltes coses sense resoldre dins meu. Vam treballar les pors, les inseguretats, què volia fer amb la meva vida, la importància de continuar prenent la medicació malgrat els seus efectes secundaris, l’experiència traumàtica del brot, la vergonya i el fet d’haver d’explicar-ho. Em va fer entendre que ho havia de començar a explicar a qui em sentís còmoda i que sabés que guardaria com un tresor la meva vivència. En definitiva, en qui pogués confiar.

Vaig treballar les pors, les inseguretats, què volia fer amb la meva vida, la importància de continuar prenent la medicació, l’experiència traumàtica del brot, la vergonya i el fet d’haver d’explicar-ho.

Des d’aleshores, tot ha anat a millor, malgrat que tinc els meus dies fluixos. Ara, que ja fa un any de l’episodi psicòtic i després de tota aquesta tempesta, puc dir que estic aconseguint certa estabilitat, he recuperat l’esperança, he perdut moltes de les pors que tenia, d’altres m’han disminuït, ha marxat la vergonya i soc capaç d’explicar la meva experiència. A més, li he començat a donar un sentit i un aprenentatge a les coses que estava i estic fent. Ara intento anar al gimnàs un o dos cops per setmana; he afegit la pràctica del ioga que m’està ajudant a aprendre a relaxar-me, a respirar, a autoregular-me; el TRE complementa el ioga i m’ensenya a gaudir, a tenir curiositat, ja que puc tremolar de maneres molt diferents i amb totes les parts del cos; m’ajuda a sentir que les coses han de ser fàcils, que flueixin i no forçar res; el curs del Peer to peer m’ha aportat referents, tots els professors i professores del curs han tingut alguna psicopatologia i expliquen la seva vivència, enfrontant així tot l’estigma i ajudant-me a creure que la recuperació és possible.

Peer to peer

Ainhoa García Gómez

Tècnica en acompanyament i suport mutu en salut mental.
Associació EMILIA Barcelona

En conclusió, haver tingut el brot psicòtic m’ha aportat coses bones, com per exemple, que he pogut millorar molt la relació amb la meva família, que abans era inexistent. També he forjat noves amistats i m’he allunyat de les que eren tòxiques o males influències; ara em costa menys posar límits. A més, he recuperat la il·lusió per tornar a estudiar i fer un màster. Amb tot això, he après a cuidar-me molt més: ara vaig a dormir més aviat i descanso mínim vuit hores al dia, he reduït el meu consum de cafè, i m’he passat al descafeïnat, i no prenc alcohol.

No tots els dies són bons i ho vull deixar clar, tinc els meus alts i baixos i, malgrat que només hagi passat un any, el temps m’ha passat molt lent i he passat dies negres en què no volia sortir del llit, però, encara que fos sense ganes, m’he acabat aixecant. En definitiva, crec que estic en el camí de la recuperació.  

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 21 de juliol de 2023
Darrera modificació 30 de gener de 2024

Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48 image/svg+xml 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4

Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.