www.som360.org/ca
Javier Carulla
Persona amb experiència en psicosi

Trobaràs una sortida

Javier Carulla

Alguna vegada haureu sentit dir que alguns infants naixem vells. Crec que és cert. Sempre s'ha dit que el diable sap més per vell que per diable. Jo era un nen tímid. Els nens Capricorn solem ser-ho. Però crec que les persones adultes van saber veure alguna cosa en mi. Era freqüent que m'asseguessin al costat dels companys més problemàtics; tots volien ser els meus amics i jo era l'amic de tots. Tenia una sensibilitat de la qual no n'era del tot conscient i que mai vaig saber canalitzar, o almenys no del tot.

Als meus cinquanta-tres anys, continuo vivint en el passat, en el moment en què alguna cosa es va trencar i els trossos de la qual no he aconseguit recompondre. Se'm va trencar l'ànima. Jo era un xaval maco i agradable, però l'enveja és molt dolenta. Els mateixos adults a qui admirava em van trair i em van fer mal, i ho van fer deliberadament. Diuen que tot passa per alguna cosa. No ho dubto, però a mi em van crucificar, i no en sé la raó, perquè l'ésser humà té un límit i hi ha coses que no s'aconsegueixen comprendre.

Recordo aquella nena que discutia amb la professora i que, alhora, l'enervava contínuament; aquell nen que no retenia els coneixements; aquell adolescent que em va demanar que l'ensenyés a defensar-se; aquell «ximple del poble» que va resultar ser una persona excel·lent; aquell pintor «boig», que es va presentar amb un quadre seu a la casa de Salvador Dalí; aquell delinqüent, amb el seu codi d'honor; i aquella maga negra, que ningú sospitava que ho fos. I el dia que el meu millor amic em va trencar el cap amb una pedra.

L'estigma: invisibilitat i indiferència

Tant fa un diagnòstic? Doncs bé, tinc un poder, més gran que el més gran dels meus deliris. És un poder que jo mai he demanat i que se'm va declarar amb el diagnòstic: soc invisible. No se'm pot veure. La invisibilitat és un poder que costa de suportar i que fa molt mal. La indiferència és el pitjor dels càstigs, fins al punt que et pot «embogir». No exagero. L'estigma se'ns manifesta, en la seva cruesa més gran, en forma d'indiferència, i la indiferència d'alguns éssers estimats ens pot «embogir».

Aquesta és la meva teoria: el trastorn mental no és una sola cosa, no és només un conjunt de símptomes. El trastorn mental és: trastorn, efectes de la medicació i estigma. La part que té a veure amb el patiment és el trastorn; la medicació és la part que té a veure amb l'estabilitat; i l'estigma és la part que té a veure amb l'entorn. Per tant, un deu per cent de trastorn, un trenta per cent d'efectes de la mediació i un seixanta per cent d'estigma.

La invisibilitat costa de suportar i fa molt mal. L'estigma se'ns manifesta, en la seva cruesa més gran, en forma d'indiferència.

Sabeu que hi ha molts tipus d'estigma? El del diagnòstic, el més immediat; el de la societat, que té a veure amb la medicació; el de la família de casa, on deixen de parlar-te, al·legant que tu ja no els parles; el dels amics, perquè ja no surts i ja no et diverteixes; el de la família de fora de casa, perquè ja no ets el mateix d'abans; el de les consultes mèdiques, per l'informe psiquiàtric; el de la policia, per si ets violent; el dels veïns, per si fas coses rares; i el de les parelles, que és el que més fa mal.

Trencar la soledat i trobar una sortida

En un moment determinat tot va canviar. Tota la meva vida va quedar en res. De fet, vaig arribar a dubtar si la meva vida havia estat digna. Vaig pensar que res seria igual, i vaig encertar-ho. Fa ara trenta anys del meu debut en un trastorn de salut mental. En aquests trenta anys he passat per diferents etapes: crisis psicòtiques, ingressos, deliris, al·lucinacions, veus, mania persecutòria, malsons, telepatia, insomni, pors, apatia, lectura del pensament i màgia negra. Però el pitjor, el pitjor de tot, el que més m'ha anul·lat ha estat la soledat

He passat catorze anys de la meva vida en la més absoluta soledat, però un dia vaig començar a sortir, perquè la soledat m'estava matant i perquè ningú, ningú, va venir a bucar-me.

Si us plau, si estàs llegint això i estàs debutant, si estàs al principi del tractament i estàs començant a deixar de parlar i a quedar-te aïllat o aïllada, i si em permets un consell: surt, surt a passejar, surt a prendre un refresc o un cafè, però, surt. No et tanquis. Jo he passat catorze anys de la meva vida en la més absoluta soledat. No t'enganyo. I un dia, de qualsevol mes, de qualsevol any, vaig començar a sortir. Saps per què? Perquè la soledat m'estava matant. I perquè ningú, ningú, va venir a buscar-me.

webinar psicosi

Abordatges psicosocials de les psicosis

Webinar

Soc un alumne en pràctiques al Club Social La Xamba, de Sabadell, per obtenir el títol de peer to peer, que actualment imparteix l'associació EMILIA a Barcelona. I una de les coses més importants que m'han ensenyat és que la recuperació no és una meta, és un camí. Jo estava viatjant amb tren i un desconegut no deixava de mirar-me. «Què et passa?», em va preguntar. «Tinc esquizofrènia», li vaig contestar. I va dir: «Estic segur que trobaràs una sortida».

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 14 de novembre de 2023
Darrera modificació 30 de gener de 2024

Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48 image/svg+xml 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4

Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.