Polítiques d’envelliment i proximitat

Una de les mostres més visibles de l’envelliment de les nostres societats és que cada vegada hi ha més persones centenàries i, entre els grups d’edat més longeus, predominen significativament les dones. Al mateix temps, i per diversos motius, les taxes de fecunditat s’han reduït moltíssim, fet que també condueix a una societat cada vegada més envellida. Aquest augment de l’esperança de vida i la feminització de l’envelliment marquen el camí per al futur de les polítiques públiques. Com s’ha reiterat, el canvi demogràfic s’expressa en oportunitats i avantatges, però també en necessitats que s’aguditzaran en un futur.

Per fer front al procés d’envelliment cal ampliar l’agenda social i de cures, dotant de recursos les institucions més properes a la ciutadania. En definitiva, agenda social i agenda local haurien de reforçar-se i confluir i, d’aquesta manera, concretar el dret a la ciutat que incorpora la Nova Agenda Urbana de Nacions Unides (ONU, 2021).

Democratitzar el sistema de cures

De manera habitual, es fa referència a tres grans transicions de les nostres societats: la digital, l’ecològica i la demogràfica. Transicions a les quals es pot afegir una «onada revolucionària feminista» que exigeix, entre altres reivindicacions, democratitzar el sistema de cures. 

Joan Tronto, politòloga de referència, vincula la crisi de la democràcia amb la crisi de les cures. Això és, per reforçar la democràcia cal abocar-se a construir una societat on les cures siguin centrals i deixin d’estar invisibilitzades. Cuidar-se un mateix i cuidar els altres s’hauria de garantir com a dret fonamental. Seguint la tesi de Tronto, és imprescindible reforçar les polítiques públiques destinades a les cures i, d’aquesta manera, les institucions han de tenir la responsabilitat (democràtica, col·lectiva i a través d’un acord social ampli) de garantir que tothom pugui tenir una vida digna i unes cures quan ho necessiti pel motiu que sigui. 

És evident que el sistema de cures va més enllà de les polítiques d’envelliment, ja que es tracta d’avançar cap a un altre model de societat que situï la dignitat i la cura de les persones en el centre. 

La promoció de l'envelliment saludable: un repte comú

Ir al artículo

Diversitat d’envelliments i desigualtats: respostes des de la proximitat 

El debat sobre com volem envellir és rellevant, un debat que necessàriament ha de ser col·lectiu i intergeneracional: és un tema que competeix a totes les persones, tinguin l’edat que tinguin. Partim també de la constatació que els processos d’envelliment són molt diversos, ja que les persones grans no són un col·lectiu homogeni i les edats també marquen grans diferències. Les solucions homogènies, per tant, ja no funcionen: les situacions de desigualtat en què l’edat intersecciona amb eixos d’exclusió i discriminació com pot ser el gènere, l’origen, tenir una malaltia o discapacitat, les diferents opcions sexuals, etc. obliguen a replantejar les polítiques públiques. Cal combinar serveis i dispositius per a totes les etapes vitals, pensats (col·lectivament) i aplicats des de la proximitat, que atenguin les diversitats i les desigualtats. 

Els processos d’envelliment són molt diversos i les solucions homogènies, per tant, ja no funcionen. Les situacions de desigualtat obliguen a replantejar les polítiques públiques.

Les ciutats estan demostrant més capacitat per afrontar reptes a escala global i ho fan de manera més flexible i innovadora. La connexió global i local en un món interdependent no és un fenomen nou, però s’intensifica acceleradament. El lema «pensa global i actua local» emergeix en les polítiques de transició ecològica, en les pràctiques feministes o en el model de desenvolupament social i econòmic. Davant el repte de l’envelliment, també l’escala local es presenta com la més adequada per fer-hi front. Així, s’estan impulsant diverses estratègies a escala global que es concreten en l’impuls de polítiques d’envelliment a escala local.  

El paradigma de l’envelliment actiu i les Ciutats Amigues de les Persones Grans 

Sota el paraigua de l’Organització Mundial de la Salut, s’han impulsat iniciatives per fer front al repte demogràfic i a l’atenció a les persones grans. D'una banda, les Ciutats Amigues de les Persones Grans reforcen les autoritats i comunitats locals davant el repte de l’envelliment. Aquesta xarxa, que agrupa a més de 500 ciutats i comunitats, és un espai per identificar i desenvolupar millores urbanes destinades a les persones grans. 

Per altra banda, el paradigma de l’envelliment actiu, promogut per l’OMS, s’ha consolidat com a estratègia en l’àmbit internacional des d’una perspectiva de la prevenció i la inclusió social (OMS, 2002). Es tracta d’un concepte que genera consens, però, com passa amb tots els marcs interpretatius, els enfocaments poden ser diversos. En altres paraules, poden accentuar diversos aspectes com la salut, la sostenibilitat del sistema i la participació en el mercat laboral o la promoció dels drets de les persones grans i la seva participació social. Aquests enfocaments sobre l’envelliment actiu són rellevants, ja que condicionen l’accent i orientació de les polítiques per a les persones grans (Ezquerra et alt, 2016). 

El Green Paper on Ageing de la Comissió Europea

La Comissió Europea ha aportat propostes sobre el repte demogràfic amb el Green Paper on Ageing amb una perspectiva a llarg termini en què, especialment, es planteja com afrontar les cures i les pensions (Comissió Europea, 2020). Com a prioritat, se situa l’envelliment actiu i saludable i aposta per les polítiques d’aprenentatge al llarg de la vida vinculades al coneixement i a les competències, entre aquestes les digitals, per a totes les edats. 

El paradigma de l’envelliment actiu, promogut per l’OMS, s’ha consolidat com a estratègia en l’àmbit internacional des d’una perspectiva de la prevenció i la inclusió social.

Aquests dos policy concepts -envelliment actiu i aprenentatge al llarg de la vida- són el punt de partida per a les futures polítiques europees. Tanmateix, el rol de pobles i ciutats és més aviat absent, tot i que es menciona el despoblament i els problemes específics de l’àmbit rural. Una omissió que és rellevant en tant que les polítiques locals per a les persones grans han estat actives, amb temàtiques molt diverses per donar resposta a necessitats diverses i que van en augment. 

Les ciutats europees davant el repte de l’envelliment 

Moltes ciutats estan treballant amb enfocaments innovadors temes com l’educació i la cultura al llarg de la vida, les habilitats laborals i la contribució de les persones grans, l’atenció integrada social i sanitària, les noves modalitats d’habitatges compartits o d’atenció domiciliària, el suport comunitari o el combat contra l'aïllament i la soledat no desitjada (Ezquerra et alt, 2016; Martí i Rosetti, 2021). 

A partir de la xarxa de ciutats europea Eurocities es va promoure un estudi sobre les polítiques locals davant el repte de l’envelliment, en el marc del programa ESPON. El projecte europeu ACPA (Adapting European Cities to Population Ageing: Policy Challenges and Best Practises) ha mapejat algunes d’aquestes iniciatives per reforçar aquest sector de polítiques públiques en el futur. Analitzant el cas de vuit ciutats europees, es van detectar orientacions i bones pràctiques, algunes de les quals es recullen en el quadre següent. 

Aquestes experiències mostren la diversitat i innovació en molts àmbits d’acció pública local en què també s’incorporen les persones grans per a la seva coproducció. 

Una altra qüestió cabdal per a les persones grans és l’habitatge, especialment quan es fan necessaris suports. Fins ara, les alternatives quan les persones grans tenien problemes d’autonomia era una residència geriàtrica o esperar a casa amb els suports públics normalment molt limitats, deixant aquesta qüestió en mans de les famílies i el mercat. Entre els dos models tradicionals, envellir a casa o a una residència, també hi ha alternatives: exemples són el cohabitatge, els habitatges compartits o els habitatges amb serveis i suports (iniciatives que ha impulsat l’Ajuntament de Barcelona, per exemple). L’habitatge cooperatiu o cohabitatge és un model on es poden compartir espais i cures, amb experiències d’èxit a tota Europa i que impliquen activament a les persones que hi viuen (Mogollón i Fernández, 2019). 

Cal un enfocament comunitari i personalitzat de les cures perquè cada persona pugui decidir sobre el seu projecte vital. Això implica situar l’envelliment actiu i saludable com a prioritat.

Les preferències de les persones grans –així ho corroboren les enquestes i estudis- és quedar-se a casa seva, en el seu entorn comunitari i barri. Recentment, les estratègies de desinstitucionalització que estan promovent els governs, com en el cas espanyol, són un pas endavant per situar les preferències i l’atenció centrada en la persona. L’objectiu és aconseguir un enfocament comunitari i personalitzat de les cures perquè cada persona pugui decidir sobre el seu projecte vital. La «bona vida en comunitat» implica un canvi cultural i prioritzar els recursos preventius, situant l’envelliment actiu i saludable com a prioritat. Novament, la proximitat esdevé un valor i les institucions locals i les xarxes comunitàries adquireixen un rol fonamental.  

La importància dels entorns urbans en els processos d'envelliment

Ir al artículo

Dret a la ciutat per a totes les etapes vitals 

Recuperant el concepte d’Henri Lefebvre, reivindicat pels moviments socials urbans, el dret a la ciutat i a l’hàbitat es converteix en una referència per defensar societats justes i inclusives. Després d’un ampli debat no exempt de controvèrsia, el dret a la ciutat va ser finalment inclòs a la Nova Agenda Urbana de Nacions Unides, aprovada a Quito el 2016, el full de ruta global que aposta per un enfortiment de les autoritats i comunitats locals. Un bon exemple d’aquest salt del dret a la ciutat a l’àmbit institucional ha estat la seva incorporació a les polítiques locals. En aquesta línia, l’Estratègia de canvi demogràfic i envelliment (2018-2030) de l’Ajuntament de Barcelona pren com a punt de partida el dret a la ciutat al llarg de la vida i impulsa les estratègies d’envelliment actiu, ciutat amigable i convivència intergeneracional. 

Per garantir el dret a la ciutat, segurament necessitem un municipalisme més fort, amb més competències i recursos per planificar col·lectivament les polítiques locals en temes clau per a l’envelliment, com ara l'habitatge i les cures. Els discursos polítics poden proclamar que s’han de valorar els treballs de cura i s’han d’enfortir les polítiques d’envelliment, però sense el rol actiu de les institucions locals per desenvolupar aquestes polítiques serà molt difícil fer-les efectives. Tot i així, ja hi ha moltes iniciatives en el camp de l’envelliment a escala local que demostren un gran dinamisme i creativitat. Però encara falta aprofundir en les dinàmiques participatives perquè tinguin impacte en les polítiques públiques i que, des del paradigma de l’envelliment actiu, es reconegui la capacitat d’autoorganització i agència de les persones grans, com va demostrar la marea pensionista que va irrompre el 2018 a l’Estat espanyol. 

Per una qüestió de justícia social i de gènere, les polítiques públiques han de ser útils per transformar i haurien de comptar sempre amb la participació activa de les persones a qui es dirigeixen, incorporant i impulsant experiències d’enfortiment comunitari.