«El llapis i el paper m'han ajudat a lluitar contra el TCA»

Recordo amb total claredat l'any que vaig emmalaltir. De sobte, la meva vida va fer un tomb increïble. La llum va donar pas a la foscor. Em vaig submergir en un pou intentant buscar la felicitat que em prometia la malaltia. Un pou del qual va ser molt difícil sortir, ple d'obstacles que vaig haver d'anar superant.

Crec que dividiria els meus anys de malaltia en dues etapes. Una primera, en què el monstre de l'anorèxia va prendre el control de la meva vida, i en la qual jo no era conscient del que em passava. I una segona etapa, ja conscient que necessitava ajuda, en què el monstre de l'anorèxia, veient que «necessitava reforços», va cridar a la seva amiga la bulímia perquè l'ajudés a mantenir-me en el pou.

Aquesta primera etapa d'anorèxia nerviosa va ser una etapa caracteritzada pel control extrem: control dels aliments (quantitats, maneres de cuinar-los, horaris dels àpats…), control cap a l'esport, control sobre el pes del meu cos… Tot havia d'estar superestructurat al meu cap, i si alguna cosa sortia d'aquest control, d'aquestes regles que m'havia fixat, em sentia la pitjor persona del món. Perquè el meu problema real no era amb el menjar, era amb el meu món interior. El fet de no saber expressar els meus sentiments durant anys, el fet de complaure als altres abans que a mi mateixa, el no saber dir que no…m'havia portat a un descontrol total de la meva vida, i vaig creure que trobava en el TCA la solució.

La segona etapa, la recordo com la tornada al descontrol total. Sembla que el monstre de l'anorèxia s'havia enfadat amb mi per haver-li donat l'esquena i va enviar-me la seva companya la bulímia com a càstig, per a treure'm aquest control i sumir-me en aquest descontrol que tanta por em donava. Va començar llavors l'època dels afartaments, de les conductes compensatòries, de les restriccions… Un cercle viciós del qual em va ser molt dur sortir. Era incapaç d'estar sola a casa sense acabar assaltant el rebost i devorant tot el que trobava. A simple vista, engolia menjar. Però en realitat el que feia amb aquesta conducta era empassar tots els sentiments que tant de mal em feien perquè no sabia gestionar-los ni expressar-los. Després, quan em desfeia del que havia ingerit, era una manera d'expulsar aquests sentiments del meu interior. Per a mi, desfer-me del menjar ingerit era una manera de treure de dins aquestes emocions que no podia treure del meu interior.

Aquesta etapa va ser molt dura, ja que jo ja era conscient que estava malalta, volia recuperar-me, volia tornar a viure, però el monstre de la bulímia m'abraçava amb els seus tentacles i no em deixava escapar. Van ser anys de molta ansietat, en els quals vaig arribar a autolesionar-me, a perdre la il·lusió per viure.

I enmig de tot aquest desajustament emocional, en aquesta cerca d'eines per aprendre a gestionar les meves emocions i deixar de costat les conductes alimentàries com a manera de solucionar el meu món interior, em vaig topar amb la il·lustració.

Des de petita m'ha agradat dibuixar. Em recordo sempre amb un llapis a la mà, plasmant en paper mons imaginaris. I durant la malaltia, recordo una recaiguda en la qual em vaig aferrar tant a aquest recurs que podria dir que em va salvar la vida. Dibuixava a tota hora, traient de dins allò que era incapaç d'expressar amb la meva veu. Vaig lluitar contra el TCA amb un llapis i paper. I a poc a poc, vaig anar avançant en la recuperació, vaig anar guanyant els monstres, vaig començar a veure a poc a poc la llum al final del túnel.

Aquest mitjà artístic em va ajudar durant tots els anys de recuperació. Al costat de la feina dels professionals especialitzats en TCA, la il·lustració em va servir per a conèixer-me millor. Vaig aprendre que la malaltia no era la manera de gestionar les meves emocions. Que l'anorèxia, la bulímia, o qualsevol TCA (al final, encara que amb noms i símptomes físics diferents, tots els TCA es caracteritzen per una mala gestió emocional d'un mateix; la punta de l'iceberg canvia, però el que no veiem, la part més gran, és el que tenen en comú, i que cal no oblidar de treballar), no m'estava ajudant a aconseguir aquesta felicitat, no m'estava resolent els meus problemes. Havia de buscar altres eines que realment fossin útils.

Un cop recuperada, he continuat il·lustrant. No m'imagino la meva vida sense aquest mitjà d'expressió. Crec que és fascinant, que realment funciona i ajuda. Per això vaig obrir el meu compte d'Instagram @quiseseranaymia, on fent ús de la meva experiència i la il·lustració, dono veu als TCA i a la salut mental. També he publicat la novel·la gràfica Yo también quise ser como Ana y Mía, en la qual, mitjançant vinyetes, narro la meva història, donant un missatge positiu a la societat: es pot tornar a veure la llum.

Veient l'acceptació que han tingut totes dues accions, els missatges d'agraïment que rebo cada dia, el meu propòsit és portar el projecte «Quise ser Ana i Mía» encara més lluny i poder així oferir a la societat aquesta eina que tant m'ha ajudat a mi en el meu procés de recuperació. Perquè la il·lustració és un mitjà artístic que pot ser molt poderós a l'hora d'expressar sentiments. A mi m'ha servit, i estic segur que a molta gent li pot arribar a servir.

Mitjançant xerrades i tallers d'il·lustració, vull fer arribar a la ciutadania la veritat d'aquestes malalties i conscienciar de la importància d'una bona gestió emocional des de petits. I no se m'ocorre millor manera de fer-ho que mitjançant el dibuix, el meu gran aliat durant tots aquests anys. L'eina que em va retornar a la vida i gràcies a la qual avui puc cridar ben alt que una recuperació és possible i que «es pot tornar a veure la llum!».