El trastorn de la conducta alimentària com a trinxera emocional

Per què es produeix una relació d’amor-odi amb el menjar? Com pot un remolí d’emocions doloroses a les quals és difícil posar nom, desembocar en una nefasta relació amb el menjar, amb el cos i amb la mateixa persona?

Això és el que passa amb les emocions en els casos d’anorèxia i bulímia nerviosa.

A la vida, des d’etapes molt primerenques, aprenem a identificar allò que ens produeix plaer i allò que no. Aprenem a regular aquests estats emocionals gràcies a la presència de les persones que ens cuiden. Els nadons, sovint se senten incòmodes i ploren, mentre que quan obtenen una gratificació, somriuen i juguen. Amb el pas del temps, es van fent cada cop més autosuficients a l’hora de satisfer les seves necessitats físiques i emocionals, entenent què poden fer per calmar aquests estats desagradables i demanant ajuda si és necessari. En tot aquest procés el menjar juga un paper fonamental perquè és el primer regulador d’estats desagradables. Des del principi ens satisfà i ens calma, ens tranquil·litza i ens nodreix.

Les emocions desagradables, com qualsevol altre procés psicològic, es tornen cada cop més complexes a mesura que creixem. Apareix la por, la ira, l’ansietat, la tristesa. Aquestes emocions ens ajuden a construir i a entendre el món, a més d’adaptar-nos a ell d’una manera eficaç. Hi ha emocions que poden actuar com a mecanismes d’alarma, que ens adverteixen de possibles perills o amenaces externes. Quan aquestes emocions es viuen en si mateixes com amenaçadores, perilloses, terribles, aclaparadores o intolerables, es creen maneres per fugir-ne, evitar-les i trobar un refugi. Aquest mecanisme de fugida, que és propi de cada persona i podria ser un aliat per a la pròpia supervivència, es converteix en una via d’escapament de les mateixes emocions, que formen part d’un mateix: és com si un volgués fugir d’ell mateix.

És a dir, si una emoció pot ser allò que assenyala un perill extern, però es viu com un perill en si mateix, aquesta emoció perd la seva funció identificadora i els esforços es dirigeixen a deixar de sentir aquesta emoció i no a millorar el context en què té lloc.  

Quan no sabem o no podem fer front a aquests estats emocionals desagradables, la resta d’estratègies que té l’ésser humà per mantenir el seu equilibri emocional deixen de ser efectives. En lloc de fer front a un perill extern, es busquen estratègies per fer front a un estat emocional negatiu intern. En lloc d’esforçar-se per apagar el foc, els esforços es dirigeixen a apagar l’alarma.

S’estableix una mena de camp de batalla entre la persona i les seves emocions en què, o bé es lluita o bé es busca la trinxera emocional.

En el cas dels trastorns de conducta alimentària, es torna una vegada i una altra al menjar com a refugi, un sinònim de protecció i benestar. De manera simbòlica es pot pensar en el menjar a totes hores per no haver de sentir o pensar en tot el que està generant malestar, amb l’esperança que passi tot, que torni la tranquil·litat, la calma i desaparegui el remolí d’emocions obscures.

L'arrel dels trastorns de la conducta alimentària

Ir al artículo

Relació amor-odi amb el menjar

Si arriba el moment en què el menjar perd el seu efecte autocalmant i es torna ineficaç com a apaivagador d’aquests estats emocionals aversius, es pot establir una relació d’ambivalència amb el menjar: es busca constantment al mateix temps que es rebutja i s’expulsa. Com en l’ambivalència d’una relació interpersonal, es repetiria el patró de «ni amb tu ni sense tu».  

El menjar deixa de ser només menjar i es converteix en una mena de relació d’amor-odi que ocupa el centre dels pensaments.  

Com és possible deixar aquesta relació tòxica si parlem de quelcom del qual en depenem per viure? La dependència en aquest cas està portada al límit: «et necessito per (sobre)viure». L’ambivalència es converteix en la paradoxa d’odiar quelcom que es necessita i el banc d’aquest odi es pot desplaçar cap als altres o cap a dins.

Aquest embolic d’emocions fa que el problema perdi la seva dimensió racional: no es pot resoldre apel·lant només a la lògica. Per tal de reparar aquesta relació amb el menjar és necessari sortir de la trinxera i entrar en contacte amb aquestes emocions que feien tanta por, potser deixar de lluitar i aplicar l’autocura, l’autocompassió i el respecte per un mateix. Per tal que el menjar torni a ser només menjar, objecte que ens nodreix i via de connexió amb un mateix i amb els altres.