«Hem de posar l’accent en les estratègies de protecció i prevenció del suïcidi perquè és una conducta evitable»

«Hi ha dos missatges que són clau, al marge de la pandèmia: que ningú no és immune i que és evitable. Quan s’entén que ningú no és immune es comprèn que qualsevol persona pot tenir un problema de salut mental al llarg de la vida. Això què vol dir? Vol dir que hem de ser sensibles al fenomen i pensar que també ens pot afectar. La sensibilitat envers aquestes situacions es produeix quan la persona entén que és una cosa que la pot afectar. El suïcidi és una conducta i, per tant, podem fer-ne prevenció i aplicar estratègies de protecció, tant des de l’àmbit personal com des del social.

En termes generals, és evident que la pandèmia ha perjudicat la salut mental de tota la població mundial. Això ens fa pensar, per tant, que tot el que està relacionat amb el suïcidi és susceptible d’empitjorar.

Cal tenir en compte que un 1,4 % de totes les morts arreu del món estan provocades pel suïcidi, que és la divuitena causa de mort a escala mundial.  Es tracta d’un fenomen que està entre nosaltres i és una realitat que haurem d’entendre (de la mateixa manera que haurem d’aprendre a conviure amb la COVID-19), però no pas amb l’esperit de renunciar a actuar per prevenir-la, sinó precisament amb l’esperit de ser-ne conscients i veure quines mesures podem adoptar per millorar la situació».

«És probable, sempre hi ha un cert retard en els efectes. Tot fa pensar que aquest fenomen augmentarà. Hem d’estar molt alerta i posar tots els mitjans per prevenir el suïcidi. Es va observar el mateix durant la crisi econòmica del 1928 als Estats Units i durant la crisi financera més recent, del 2008. Ara estem vivint una nova crisi que tindrà impacte en diferents nivells, però que afectarà tota la població. D’una manera o altra, tota la població mundial manifestarà diferents nivells de malestar en relació amb aquesta situació: pel que representa la mateixa infecció, pel confinament i, sobretot, pels efectes col·laterals. Aquesta és una crisi sanitària que comportarà greus conseqüències econòmiques i socials.

La situació sanitària, econòmica i social ens obliga, en tot cas, a estar molt atents a tot plegat ja que, si evoluciona de manera semblant a altres crisis del passat, podríem veure, efectivament, una incidència més gran de les conductes suïcides.

«Sempre es diu que el grau de maduresa d’una societat es mesura segons el nivell de solidaritat entre els seus membres. Aquí se’ns planteja, per tant, un repte fonamental si tenim en compte la situació actual. La solidaritat ha d’estar incrustada en el nostre quefer quotidià, cal tenir sempre present que no tothom gaudeix dels mateixos privilegis i que les persones que estem en situació d’ajudar aquells que es troben en risc d’exclusió social hem de fer tot el que puguem per evitar que l’exclusió es produeixi i, en el cas que ja sigui una realitat, per veure quins mitjans podem posar en marxa per frenar-la i, en la mesura possible, revertir-la.

Si no som capaços d’assistir les persones que es queden enrere en el procés de vida normal ni de cobrir les necessitats bàsiques que té una família, estem fracassant com a societat. Qualsevol situació en què es pugui trobar una persona o una família en relació amb la salut o les circumstàncies laborals o familiars es multiplica quan hi afegim la pobresa i es converteix en un problema molt difícil de resoldre, sobretot a causa de l’aporofòbia tant present en la nostra societat.

Quan parlem d’una pandèmia hem de pensar en les complicacions mentals que comporta, tant per a la població general com per a les persones que ja tenien un problema de salut mental i també per als professionals de la salut, no els oblidem. Aquest fenomen és nou, sens dubte. Els professionals de la salut pagaran un preu molt alt, no solament en termes de contagi sinó en la seva pròpia salut mental».

«Hem de caminar cap a un canvi de paradigma, passar de la visió en blanc i negre al color. És a dir, sovint posem molt d’èmfasi en els factors de risc, que són importants però que també estigmatitzen, i acabem transmetent una imatge en blanc i negre. Potser l’accent s’hauria de posar en els factors de protecció perquè sobre aquests podem treballar millor. Així doncs, necessitem canviar aquest paradigma sobre la manera de tractar la qüestió i entendre que el fenomen del suïcidi, igual que qualsevol altra qüestió de salut mental, es pot abordar amb diferents estratègies. Què significa això? Significa que, naturalment, primer hem de saber què és aquest fenomen, com es defineix, quina epidemiologia presenta, quines dades i, a partir d’aquí, analitzar quins factors de protecció són necessaris.

Pel que fa a factors de protecció podem distingir els d’àmbit personal i els d’àmbit sanitari i social. Malauradament, tots els problemes de salut mental tenen un component social que no podem menystenir. Així doncs, si només actuem en l’àmbit sanitari fracassarem perquè l’àmbit social és igualment important.

En l’aspecte personal probablement hem de ser molt curosos a l’hora de potenciar l’habilitat de resolució de conflictes o problemes. Les persones que es troben en aquest tipus de situacions sovint claudiquen ràpidament davant l’adversitat. La seva capacitat de resiliència i d’enfrontar-se a circumstàncies hostils és molt baixa. Convé educar la població en aquest tipus d’habilitats i això demana, probablement, alimentar els nivells d’autoconfiança dels joves, que ara estan summament mediatitzats per les xarxes socials i les plataformes digitals.

Una altra estratègia important consisteix a potenciar tot allò que té a veure amb la flexibilitat cognitiva, és a dir, com fem que les persones tinguin  capacitat proactiva d’adaptació a les circumstàncies ambientals, a la seva vida. Sovint veiem persones que són extremament rígides. És bo tenir creences, valors i principis propis, però això ha d’anar acompanyat de la capacitat d’adaptació, perquè només així es pot afrontar una situació estressant, sobrevinguda o dolorosa.

En l’àmbit social és molt important recuperar part de les relacions interpersonals i el contacte cara a cara. Tal com deia abans, la tecnologia se’ns ha ficat entremig, en les relacions entre persones. Recordo precisament un anunci del 2018 en què es plantejava aquesta qüestió i que em servirà d’exemple. Es mostrava una escena en què es feien preguntes als nets sobre la seva família i no sabien les respostes. El missatge era clar: la necessitat de reconnectar amb les persones més properes, de deixar de banda el mòbil i parlar, preguntar, interessar-se. Des de l’entorn familiar tenim la possibilitat d’intervenir i podem fomentar aquest diàleg. Qualsevol família hauria de compartir, com a mínim, un àpat. El sopar sol oferir més oportunitats que la família faci l’àpat tota junta i pugui parlar. El simple ritual de seure, menjar tots junts, xerrar, sense mòbils a la taula… és un costum que es perd i que hem de recuperar, és fonamental.

Aquestes dinàmiques, a més, haurien de tenir el suport de polítiques de protecció de la família fomentades des de l’administració. Tot influeix en el benestar de les persones, fins i tot els horaris de «prime time» de les cadenes de televisió, responsables que molta gent redueixi les hores de descans necessàries. També hi influeixen enormement les polítiques dels governs en relació amb la disponibilitat, per part de la població, d’elements com les armes de foc o l’accés a determinats fàrmacs. Només cal observar les dades relatives a aquesta qüestió per entendre’n la relació directa».

A partir d’aquí, podem plantejar també altres estratègies en l’àmbit sanitari, com ara la necessitat de formar els professionals de la salut per a una bona detecció de la població de risc, per millorar la manera d’informar la població general sobre aquest tipus de problemes. Cal explicar molt bé a la persona i a la família què és el que farem, com els implicarem en aquest procés. En definitiva, afavorir tots els canals de comunicació per tal que l’usuari pugui expressar què pensa, què sent. Si adoptem una posició molt eclèctica, molt sanitària, probablement la persona no s’explicarà.

És fonamental, també, el rol de l’atenció primària. Hem de fer tots els esforços necessaris per formar aquests equips de primera línia perquè tinguin la capacitat de detectar aquestes conductes. Hi ha la sensació que el suïcidi es produeix de manera abrupta, sense cap mena de senyal anterior, però normalment no és el cas. Possiblement hi havia indicis que ens haurien d’haver cridat l’atenció».

«Tot i que sabem que, com més edat, més alt és el risc, ens hem de fixar en la dada que el suïcidi és la segona causa de mort en la franja de 15 a 29 anys. La incidència és baixa si la comparem amb altres franges d’edat, però si tenim en compte que és evitable, veiem que hem d’invertir-hi tots els esforços que calgui. I cal fer-ho en l’edat infantil perquè si ho fem més endavant ja pot ser tard.

L’entorn escolar és bàsic i és molt important destacar el paper que poden tenir els docents com a agents de salut. No es tracta només que una persona aliena a la dinàmica del centre escolar hi vagi a donar una xerrada sobre aquests temes, sinó que els docents poden introduir missatges de salut en els seus programes educatius. Aquest col·lectiu coneix millor que ningú la seva comunitat d’alumnes, la seva situació personal i familiar. És factible, es poden introduir aquests temes de manera transversal a través de qualsevol assignatura, fins i tot les matemàtiques».

«Hi ha diversos factors, però destacaria tres qüestions. D’una banda, cal estar atents als processos previs a una conducta suïcida i que poden ser diversos, com ara les autolesions, les temptatives prèvies, etc. La conducta suïcida és un fenomen que evoluciona; no arriba de sobte, sinó que passen coses abans que serveixen per avaluar els riscos. En segon lloc, observar si hi ha un augment significatiu en el patró de consum d’alcohol i altres substàncies que puguin actuar com a factors precipitants, especialment en persones que tenen o han tingut algun problema de salut mental. Com a darrer element destacaria la presència d’aquesta conducta en persones d’edat avançada. Cal tenir en compte que a Espanya s’ha doblat l’esperança de vida en una societat en què no se’ns ha ensenyat a envellir. A més, vivim més anys, però no necessàriament amb qualitat de vida. Envellim amb malalties cròniques, dolor, discapacitat. Aquests elements, sumats a factors socials i ambientals o a antecedents de depressió, poden ser desencadenants».