Javi, persona afectada per un trastorn psicòtic

«Som molt més que un diagnòstic»

Sovint oblidem com n'és d'important la salut. Una de cada quatre persones a tot el món està diagnosticada amb un problema de salut mental, un col·lectiu del qual formo part i en què els prejudicis i el desconeixement es tradueixen en estigma, reflectit sovint als mitjans de comunicació i en certes sèries o pel·lícules que es consumeixen des de l'adolescència. Per això, quan ens diagnostiquen un trastorn de salut mental, acostumem a tenir una idea equivocada sobre les limitacions que això suposa i sobre com podem tenir una vida plena tot i tenir els símptomes propis del trastorn. Tot diagnòstic implica uns símptomes, però la manca de visibilitat d'aquests trastorns perjudica la manera de portar-los.

És important entendre que cadascú viu la vida i les malalties, que formen part de nosaltres, a la seva manera. No es pot englobar tot un col·lectiu sota unes mateixes premisses; això ens ha perjudicat molt, ja que cadascú viu amb uns símptomes totalment únics. Som molt més que un diagnòstic, una cosa totalment necessària per poder tractar-nos, però que no implica moltes de les limitacions que ens han imposat, ja que dues persones amb el mateix diagnòstic no necessàriament han de tenir la mateixa experiència; cadascú té les seves virtuts, defectes i maneres d'encarar-los.

Cal donar visibilitat al nostre col·lectiu i trencar amb els prejudicis, entendre que els trastorns de salut mental són com qualsevol altra malaltia, eliminar els tabús i facilitar que qualsevol persona pugui demanar ajuda quan ho necessiti, de la mateixa manera que la demanem quan ens lesionem fent esport. A mi, demanar ajuda a temps i tractar-me m'ha canviat la vida, com a tanta altra gent. Hem de conscienciar-nos que sense salut mental, no hi ha salut de cap mena, i que estigmatitzar un col·lectiu no afavoreix ningú. Algunes de les frases que he hagut de sentir, com ara «Per tenir la malaltia que tens, saps mantenir una conversa» o «No sabia que la gent com tu podia estudiar», i un llarg etcètera, reflecteixen tot el desconeixement que hi ha sobre aquest tema.

El tractament: medicació i molt més

És evident que cada persona té una forma única de portar un diagnòstic, amb tot el que això comprèn, però fent cas dels professionals he aconseguit portar una vida totalment diferent de la que portava quan em van diagnosticar per primera vegada als 17 anys. Crec que la cura com a tal no existeix, ja que es tracta d'un trastorn crònic, però hi ha la millora per poder portar una vida totalment satisfactòria. En el meu cas, he tingut molt en compte tot el que m'han dit els psicòlegs, els psiquiatres i els infermers.

Crec que també és important a l'hora de seguir un tractament ser tan transparents com sigui possible amb els professionals que ens porten. Trobar una medicació i dosi exacta és una tasca molt difícil, però alhora és la base de la nostra millora. Hem de deixar-nos portar, però sense deixar d'exposar les nostres prioritats. En el meu cas, van trigar més d'un any a trobar la clau, perquè algunes persones som sensibles als efectes secundaris. Actualment, la medicació em causa molta somnolència i em carrega més el fetge, però em cuido intentant depurar el fetge el màxim que puc. Tot i que la medicació causi certs efectes secundaris, al final sempre compensa. Tot diagnòstic té tractament per poder millorar, i el nostre té un gran ventall d'oportunitats.

Però dir que la millora es basa únicament en la medicació seria ficar totes les castanyes al mateix sac. És important medicar-se i fer cas als especialistes, però la medicació ha d'anar paral·lela a una rehabilitació. Si es combina el tractament amb altres aspectes com fer teràpia, practicar esport, llegir o estudiar per estar mentalment actiu, socialitzar amb gent amb qui estiguem a gust i no consumir tòxics, podem portar una vida totalment plena. En el meu cas, malgrat tot això, tinc els meus símptomes, que, després de treballar durant diversos anys amb la psicòloga, amb molta feina per part seva, he aconseguit suportar, sense oblidar que hi ha tasques diàries que tenen una dificultat afegida per a mi, com llegir o estudiar i expressar-me verbalment d'una forma fluida, i que sóc més sensible a l'estrès o als nervis.

És important combinar el tractament amb altres aspectes com fer teràpia, practicar esport, llegir o estudiar, socialitzar i no consumir tòxics.

Tenir un trastorn de salut mental no vol dir que no sigui conscient de quines són les meves limitacions i he de treballar diàriament per intentar pal·liar-les: quan estudio, sé que entendre a la primera el que llegeixo és difícil, per això solc llegir-ho diverses vegades fins que ho entenc; en canvi, tinc companys sense patologies que quan llegeixen un text una sola vegada i no l'entenen ja es queixen perquè és molt difícil. És molt important saber que tot es pot millorar, que existeix la millora.

Una vida autònoma, superant tabús i estigmes

Actualment, porto una vida totalment autònoma, tinc 2 graus superiors, condueixo cada dia, faig esport diàriament (estic federat, ja que sempre m'ha agradat competir) i m'encanta la lectura, sobretot la història. Tinc amistats, a qui atribueixo també la meva millora, amb qui comparteixo diagnòstic i d'altres amb qui no, però m'entenen de la mateixa manera i hi comparteixo tant la meva manera de ser com els meus hobbies. D'altra banda, m'encanten els animals (vaig adoptar un gat fa uns anys) i la natura. Sempre m'ha agradat ser solidari i sentir-me realitzat, ja que una cosa porta a l'altra. Un dels meus somnis és fer un voluntariat a l'estranger, però amb la situació actual es fa impossible. Tots els meus èxits els agraeixo a l'equip professional que m'ha portat i em porta actualment.

Trobar una dosi exacta de la medicació, fer teràpia i seguir recomanacions com fer esport, llegir i socialitzar, no implica que no tinguem recaigudes i alts i baixos, com en qualsevol malaltia crònica. En aquest sentit, és important que anem aprenent a gestionar nosaltres mateixos el trastorn, ja que no podem tenir una dependència total dels especialistes, i no sempre tindrem algú que ens doni un cop de mà.

A causa de tot el desconeixement i els prejudicis que hi ha sobre els trastorns de salut mental, explicar el nostre diagnòstic al cercle més proper per sentir-nos, potser, més compresos i lliures es converteix en una situació incòmode. Per això, recomano que un cop els nostres amics o parella ens coneguin de debò, sense una idea preconcebuda del que és un trastorn mental, els expliquem amb total llibertat el diagnòstic que tenim, perquè vegin que realment som persones com qualsevol altra. Fer-ho des d'un inici, quan encara no ens coneixen, pot portar a males interpretacions.

Hem de trencar el tabú que hi ha sobre la salut mental, ja que no demanar ajuda a temps pot costar vides.

Des que em van diagnosticar un trastorn de salut mental fa uns 13 anys, he après molt a valorar la salut, sobretot la salut mental, i a valorar tota la feina desenvolupada per psicòlegs, psiquiatres, infermeres i treballadors, ja que sense ells aniríem a les palpentes en un dels problemes de salut més grans que hi ha actualment. Hem de trencar el tabú que hi ha sobre la salut mental, ja que no demanar ajuda a temps pot costar vides. Tot té solució, amb temps, un tractament, una teràpia i seguint les instruccions podrem gaudir de la vida. Cal donar visibilitat a un problema que malauradament cada dia afecta més persones, perquè avui soc jo, però demà pots ser tu. Sense salut mental no hi ha salut.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 6 de abril de 2022
Darrera modificació 11 de abril de 2022
Col·lectius