La necessitat de l’altre

Preguntats a l’edat adolescent, un grup de més de 700 nois afirmava a Boston (EUA) als anys 30 que la fama, els diners o una bona feina serien les claus que els assegurarien un bon futur. Potser no gaire diferent del que dirien molts i moltes adolescents si els preguntéssim ara, gairebé un segle més tard.

Però han calgut 80 anys d’estudi d’una de les més prestigioses universitats a nivell mundial per desmuntar el tòpic i desvetllar-nos el nutrient essencial d’una vida plena: el vincle amb l’altre.

Un estudi realitzat per la Universitat de Harvard al llarg de gairebé 80 anys amb l’objectiu de determinar què manté a les persones sanes i felices, adverteix d’un aprenentatge significatiu: gaudir de vincles socials positius protegeix les persones, ajuda a retardar el deteriorament físic i mental i és un element indispensable per tenir vides sanes i felices, molt més que la classe social, el coeficient intel·lectual o fins i tot els gens.

L’estudi, que encara continua a l’actualitat, començà l’any 1938 amb una mostra de 724 nois, als quals any rere any se’ls ha fet un seguiment complert a partir de qüestionaris, entrevistes i informes mèdics. Tot i no incorporar-hi noies pel moment social en què s’inicià (no hi havia dones a Harvard), sí que hi participaren nois de dos entorns ben diferents: estudiants del Harvard College i nois dels barris més pobres de Boston.

En tots dos casos, «la troballa més sorprenent és que les nostres relacions i com de feliços ens sentim en elles tenen una poderosa influència en la nostra salut», afirma Robert Waldinger, director de l'estudi, psiquiatre de l'Hospital General de Massachusetts i professor de psiquiatria a la Harvard Medical School. «Cuidar el cos és important, però cuidar les relacions és una forma potent d'autocura». I matisa Waldinger que, en parlar de relacions, no pesa tant la quantitat com la qualitat.

En una societat on sovint es potencia l’individualisme per sobre la col·lectivitat, la competència per sobre la cooperació o la visió biomèdica per sobre de la biopsicosocial i espiritual, el descobriment de Harvard no deixa de ser revolucionari.

Aquestes festes, que moltes persones han viscut de nou la soledat no desitjada, cal fer una crida a l’acció comunitària, al valor de les relacions humanes, als projectes que enxarxen persones. Moltes són les experiències en aquest sentit i més caldrà potenciar-les.

Claus per visibilitzar i mitigar els efectes de la solitud no desitjada

Llegeix més

Però ens cal estar alhora ben atents: en els últims anys, la soledat no desitjada ha patit un notable augment a les societats occidentals. A més d'afectar el benestar psicològic de les persones, la seva presència s'associa amb pitjors nivells de salut i major risc de mortalitat. No envà, països com la Gran Bretanya o el Japó han creat recentment Ministeris de la Soledat.

Així ens ho advertia ja fa sis anys el documental «La teoria sueca del amor», del realitzador Erik Gandini, que posava atenció en els efectes de determinades polítiques socials que afebleixen en realitat la solidesa de la societat i les xarxes de suport mutu. «Que l’estat substitueixi família i amistats com a xarxa de protecció ha tingut un efecte del tot inesperat a la societat sueca: una plaga de soledat», afirma el doctor en Ciències Polítiques d’Oxford Víctor Lapuente al diari El País.

La necessitat de tribu no és un invent dels temps moderns. Des dels inicis de la humanitat, hem viscut connectats a la comunitat, no només per assegurar-nos la supervivència, sinó també com a resposta a la necessitat de vincle emocional, de sentir-nos persones acceptades, reconegudes i estimades.

Si com revela l’estudi de Harvard, les relacions sanes i properes són el component que ens mantindrà feliços i sans al llarg de la vida, potser podem replantejar algunes de les nostres prioritats ara que encara hi som a temps.

I aparcar de tant en tant la pressa, aixecar els ulls de la pantalla i recuperar l’essencial: la connexió real amb l’altre. Que la pandèmia no ens despisti de l’important perquè tenim per fi l’evidència científica que dedicar espai i temps a les persones que estimem millora la nostra qualitat de vida, ens fa sentir més feliços i ens aporta una millor salut física i mental.