Recuperació, integració social i acompanyament en sortir del centre penitenciari

La reinserció a la vida en comunitat de les persones que han estat sotmeses al compliment d'una pena privativa de llibertat o a una mesura de seguretat és un repte enorme tant per a elles mateixes com per a la comunitat a què aspiren tornar amb les majors garanties d'integració possibles. Aquest repte és, alhora, una gran oportunitat per a les estructures que intervenen i les acompanyen en el procés de rehabilitació i reinserció.

Aconseguir una vida satisfactòria i amb un nou significat per a les persones que atenem, tot i tenir un trastorn mental greu i estar en situació de privació de llibertat, requereix la màxima garantia d'estabilitat psicosocial possible.

Per garantir aquesta estabilitat hem d'establir un pla terapèutic que se centri en la superació de les dificultats presents, assumint les limitacions existents i visualitzant noves oportunitats per crear un projecte de vida sòlid i ajustat a les particularitats de cada persona. En aquest context, cal una mirada àmplia i la implicació de les dues xarxes que hi intervenen (penitenciària i comunitària). És en aquest punt on la col·laboració entre totes dues es torna fonamental.

Cal tenir en compte que els processos de reinserció passen per diferents etapes en què intervenen molts factors (evolució, figures de suport, expectatives). Per això, cal invertir en models d'intervenció que tinguin més presència a la comunitat, enfortir els sistemes de coordinació entre les estructures penitenciària i comunitària, potenciar la coexistència terapèutica i optimitzar els recursos que intervenen, i millorar alhora el pronòstic d'integració social de les persones que atenem.

Les persones que tornen a la vida comunitària després d'un temps privades de llibertat, amb independència de tenir un trastorn mental, necessiten un gran suport i flexibilitat per part dels serveis que ofereix la xarxa comunitària. Aquesta premissa pot semblar lògica i assumida per part de la societat, però la realitat és que la població que atenem al medi penitenciari presenta habitualment unes característiques, més enllà de la problemàtica de salut mental, que dificulten una adequada i progressiva inserció social i que, moltes vegades, deriva en una situació de vulnerabilitat elevant el risc de reincidència delictiva i el retorn al medi penitenciari. Si s'hi afegeix la presència d'un trastorn mental, les dificultats poden augmentar exponencialment sense un tractament adequat i un procés d'inserció personalitzat. Per aquest motiu és clau una coordinació adequada entre tots els agents integrats en les estructures internes i externes, a més d'una intensa participació comunitària durant el procés de rehabilitació, per així augmentar les probabilitats d'establir una vinculació comunitària adequada i progressiva.

El paper de les famílies en la recuperació de les persones amb trastorn mental privades de llibertat

Ir al artículo

El paper que exerceix la família o el context social de suport de les persones que atenem constitueix un pilar fonamental en el procés de reinserció. És important definir el rol que tindrà el context sociofamiliar de les persones que atenem. Planificar amb temps i comptar amb la participació de la família en el procés de reinserció social ajuda i clarifica com s'establirà la relació d'ajuda.

Una unitat especialitzada en el trànsit a la comunitat

La reinserció comença en la fase de rehabilitació. Quan intervenim i establim un pla de treball enfocat a la comunitat, tenim en compte necessitats, interessos, preferències i expectatives de les persones ateses.

Des del 2006, les unitats d’hospitalització de salut mental penitenciàries, primer a la UHPP i posteriorment a la UHRPI, hem integrat aquest model d'intervenció cap a la comunitat amb la creació del que anomenem unitat TAC, Trànsit a la comunitat. Des del 2017 aquesta unitat es troba a la UHRPI i té una capacitat de 20 places. El criteri d'ingrés a aquesta unitat és el temps restant de privació de llibertat. Entenem que la reinserció s'inicia durant l'estada al medi penitenciari, i tenint en compte els processos de vinculació a la comunitat i els tràmits i temps judicials, que solen ser densos i llargs, les persones han de treballar en la reinserció durant almenys els dos anys previs a la posada en llibertat.

La unitat de TAC està formada per professionals sanitaris amb una llarga experiència en «externació» i que coneixen els processos requerits en l’àmbit judicial, penitenciari i comunitari per garantir que les necessitats de les persones que finalitzen la seva estada a la presó quedin cobertes en el moment de la llibertat. Aquestes necessitats són, entre d'altres, l'allotjament, la garantia de seguiment en salut mental comunitària i els sistemes de suport, com ara la família o altres grups. Cal afegir a aquestes necessitats la capacitat econòmica, la gestió documental i de vegades el compliment de les mesures de llibertat vigilada que es puguin imposar.

Des de la unitat de TAC intentem cobrir aquestes necessitats mitjançant intervencions psicològiques, d'infermeria, educatives i socials, que garanteixin per part de la persona atesa la gestió del trastorn mental, del control emocional, de la vivència de l'estigma, la integració familiar, l'activitat formativa i/o laboral i totes aquelles àrees deficitàries que necessitin atenció. Per això, ens valem de les possibilitats que ens ofereix el medi penitenciari/judicial, com són les sortides terapèutiques i els permisos. Vinculem i acompanyem la persona a tots els àmbits necessaris. Acompanyem al domicili, a les primeres visites amb el centre de salut mental que correspongui, als serveis socials i als dispositius necessaris.

Afortunadament, l'any 2017, es va implementar el Programa de Suport Individualitzat (PSI) d'àmbit penitenciari, adreçat a les persones internes que presenten un trastorn mental sever i es troben en un règim de semillibertat (el que es coneix com a tercer grau penitenciari). Aquesta figura dona continuïtat assistencial a l'hora de tornar a la comunitat. Es tracta d'un recurs voluntari que s'ofereix a la persona en el moment final del compliment perquè rebi el suport extern necessari. El tipus de suport, la freqüència i, en definitiva, la relació entre el gestor de casos del PSI i la persona es decideix de manera conjunta. S'estableix a través del PSI un acompanyament als serveis de la xarxa comunitària, que contribueix a reduir l'estrès que genera afrontar un canvi vital de gran magnitud que requereix assumir més autonomia, independència i responsabilitat. L'experiència viscuda referma la idea de fomentar aquest seguiment, que, a més, enforteix la vinculació amb els serveis de la comunitat.